BABILÒNIA, de Yasmina Reza

L'escriptora i dramaturga francesa Yasmina Reza va ser enguany la convidada a fer el pregó d'obertura de la Diada de Sant Jordi al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. 

Un pregó en el que reivindicava que la vida és una ficció.

En el seu discurs va manifestar que les roses i la literatura comparteixen la mateixa essència." Totes dues són boniques, ens ajuden a viure i són inexplicables". "En un discurs clar i concís, l’autora francesa va explicar que, per a ella, escriure és una activitat més fisiològica que intel·lectual. “La literatura té a veure amb els sentits i la intuïció. Troba l’origen en l’àmbit de les passions, les obsessions i la melangia, però segueix sent molt misteriosa”, va assegurar Reza. (Núria Juanico. Especial Sant Jordi Ara.cat. act. 21 /04/17)

És difícil trobar material gràfic sobre aquesta escriptora discreta i força esquerpa amb els mitjans, que diu que excepta les entrevistes només com un martiri per subsistir dins el món de les lletres:

 “Si las acepto es solo para poder existir en este mundo. Si no, entre 500 libros, el mío pasaría desapercibido”. (Text extret de l'entrevista que li fa Àlex Vicente. A veces encuentro a las mujeres muy superiores a los hombres. elpaís.com  20/07/1)

Aquí teniu un parell de vídeos per veure o sentir la nostra autora en acció:

 Yasmina Reza guanya el premi Renaudot per Babilònia (3/11/16) Manifesta que es sent un xic atordida per haver rebut el premi. Però s'observa que està contenta i que es afable amb tots els que li demanen unes paraules.

 Entrevista radiofònica en francès (11/02/17) Explica que és una persona discreta, com va arribar al món de la literatura després de ser actriu, la seva gran estima per la llengua francesa, pel teatre, per les seves arrels foranes, ...

Yasmina Reza té ara 58 anys i es troba, definitivament, en un moment àlguid de la seva carrera literària i dramàtica. Des del 1994 li plouen els premis: El Molière a la millor obra (1994), el Drama Circle Critics Award (1998), l'Ace Award (1998). L'any 2000 va rebre el Gran Premi de Teatre de l'Académie Française per la seva trajectòria dramàtica. I entre molts d'altres, el 2016 el premi Renaudot per Babilònia.  Però, a la nostra autora no li agrada fer-se publicitat en els mitjans sinó trepitjar ella mateixa els escenaris públics, quan li cal, i interpretar i expressar les seves idees sobre la literatura i la vida de manera lapidària, profunda, tal com fan els seus personatges.

L'Elizabeth, la protagonista de Babilònia, se'ns manifesta com una persona reflexiva, filòsofa sobre l'ésser humà i la seva existència i, alhora, ben coherent, des de les primeres pàgines fins a les últimes, amb les seves idees:

"Quina importància té el que som, el que pensem, el que esdevindrem? Som en algun punt del paisatge fins el dia que ja no hi som." (p.12) " Així que posem un peu a la terra, cal renunciar a qualsevol idea de permanència." " Eren en un punt del paisatge, encara persisteixen una mica en el meu record" (p.95) " No es pot entendre qui són les persones fora del paisatge. El paisatge és cabdal. L'autèntica filiació és el paisatge." (p.182)

L'ésser humà i la seva existència és doncs, per Elizabeth un simple moment dins la dicotomia espai-temps. Quan la nostra vida s'ha esvaït, només podem romandre, per un cert temps, en el record d'algú altre.

Aquest és, al nostre entendre, el que pretèn la protagonista, reviure, recordar en Jean-Lino i la Lydie, fer-los reaparèixer en el paisatge de la seva casa, de la seva vida un xic més. Com diu l'Ada a http://bibarnabloc.cat/2017/04/19/babilonia-de-yasmina-reza/

"El lector és convidat des de la primera pàgina a la reconstrucció d’uns fets criminals que tindran lloc en algun moment d’aquesta festa. Però aquí, l’emoció no radica en perquisicions detectivesques ni en trames psicològiques. El crim apareix en escena sense sorpreses, d’una manera alhora tan fatal i poc dramàtica com qualsevol dels accidents més o menys involuntaris que omplen una vida. Un neix, creix, es casa, mata i, al seu torn, mor. L’emoció està aquí en canvi en descobrir l’amistat que uneix a una enginyera de patents amb un comercial d’electrodomèstics i en els treballs als quals es lliuren per ordir el seu pla."

L'Elizabeth entén en Jean-Lino Manoscrivi, entén la seva solitud, "és un personatge estil Robert Frank actual." (p.15) 

Aquest és, segons la protagonista, "el llibre més trist de la terra". 

Un llibre que recopila imatges, fotos, com la del testimoni de Jehovà, que "no té a ningú", "que camina pels carrers amb la cartera embotida de revistes, la cartera li confereix figura d'home i li serveix de destinació." (p.158). Foto feta a Los Angeles 1959.

Què és un foto? "Un instant congelat que no es tornarà a repetir i que potser fins i tot no ha tingut lloc com a tal" (p.13). L'Elizabeth no vol fer una foto d'en Jean-Lino, del què va passar, vol abocar-hi emocions, pensaments, entrar dins d'en Jean-Lino, del seu paisatge, fer-li costat, comprendre'l i fer-lo reviure. En definitiva, fer-lo existir per nosaltres, lectors, l'única manera de romandre una mica.

Per fer reviure en Jean-Lino i a través d'ell la Lydie, no ha d'explicar grans esdeveniments, ha de recordar "coses més ordinàries", detalls i, sobretot, ha de trencar amb la linealitat del temps "del passat que no existeix, del present que no existeix" (p.69). Per això, des d'un principi, sabem que hi hagut un assassinat i acabem amb un coneixement, més clar, del seu assassí i de la seva amistat amb la protagonista, un cercle de temps en progrés. 

Quan Elizabeth intenta explicar la quotidianitat d'en Jean-Lino (surt a fumar sol, es refugia en el hipòdrom, la seva indumentària, el seu pentinat, els seus intents d'agradar al "nét",el seu estimat gat...) i ens explica el seu aparellament amb la Lydie (les seves cançons, el seu "renovar l'energia", la seva defensa animal, les seves plantes...) per evitar la solitud, podem ja assistir mica en mica (veure, imaginar visualment, de manera teatral i cinematogràfica)  a la tragèdia imminent. I, és que la repetició de la quotidianitat i la companyonia per evitar la solitud porten intrínsecament a la tragèdia, segons la mateixa Yasmina Reza. 

Així resumeix les seves obsessions sobre Babilònia a Carles Geli (El País 21/04/17)

"Nos movemos por la vida a golpes de momentos (“arrebatos”) de optimismo, pero que en el fondo no nos llevan a nada o, a lo sumo, a pequeñas y falsas planicies desde las que nos lamentamos por la vida. “Si no fuera por este optimismo irracional no sobreviviríamos.”

Su deporte preferido, el de observar todos los detalles,“Sí, soy una observadora de las pequeñas cosas domésticas porque la vida cotidiana es el 80% de nuestra existencia; mirándose al espejo mientras te cepillas los dientes puedes hacer una reflexión metafísica, no al revés”.

“Mi escritura siempre ha sido tragicómica, quizá por mi cultura familiar judía no religiosa: en casa nos reíamos de todo, empezando por nosotros mismos y de todo veo esas dos vertientes”. Y así salen de malparadas las relaciones de pareja, otro clásico rezaniano, que tiene un cáustico reflejo en la descripción que la protagonista hace de su marido: “Le reprocho su amor incondicional. No me pone en peligro. No me magnifica. Le gusto incluso fea, lo cual no resulta nada tranquilizador”, escribe. “La pareja es una artificialidad, equivale a crear una pequeña sociedad mercantil, no nacemos para eso y es la madre de todas las locura.

Es otro leit-motiv de Reza, el paso inexorable del tiempo".

" El deure de la memòria Quina expressió més absurda! El temps passat, per bé o per mal, és un feix de fulles mortes que caldria cremar". (p.88). "El passat s'ensorra a una velocitat! Empal·lideix com el mur dels oblidats." (p.94) Així s'expressa Elizabeth a l'obra, ara ja veiem que no és res més que un alter ego de l'autora.

Ens agradaria, però, ressaltar els detalls tragicòmics de la novel·la i la seva gran força visual i teatral:  En Jean-Lino, idol·latrador del seu gat italià, però que alhora es mofa de les causes pro-chicken amb gestos amb els braços que produeixen hilaritat als membres de la festa i al propi nét.  La Lydie, defensora dels pollastres criats lliurement, però que morirà per ventar una puntada de peu al gat d'en Jean-Lino. Un gat, que només entén l'italià  i que està a punt de morir d'un munt de coses, però que es revifa del tot quan viu amb una altra  persona. Una Lydie que renova l'energia de la gent i no sap renovar la seva, ni la del seu company. Una maleta enorme per transportar la Lydie morta fins només l'entrada de l'edifici. Un pla orquestrat per en Jean-Lino i l'Elizabeth que no va enlloc i que  es queda en paper mullat quan forcen la salutació d'una veïna. Un Jean-Lino que es capaç d'escanyar a la seva parella i, en canvi, no traïr a la veïna, etc.

Cal que riure de la pròpia vida, de la seva nimietat i fins i tot de la seva fi.

 Genial!
 Chapeau, Madame Reza!

SOPAR LITERARI AMB RAFEL NADAL I LA SENYORA STENDHAL

Aquest passat juny el nostre club de lectura BIBLOS tancava les trobades del curs amb un nou sopar literari i celebrava alhora els cinc anys complerts de tertúlies i sopars. 

Ens va fer especial il·lusió que el nostre convidat d'enguany fos el mateix escriptor amb que BIBLOS va estrenar el format de cloenda amb un "sopar literari".  

Retrobar-nos amb RAFEL NADAL i la seva obra és sempre un plaer, però pels membres del club és, a més a més, retrobar-nos amb una persona propera, entranyable i estimada.

Sobraven les presentacions, però sí que vam voler encetar la tertúlia reprenent una conversa que vam iniciar en el sopar del juny del 2013. Llavors, en Rafel havia publicat la seva primera novel·la Quan érem feliços, i es va sincerar amb nosaltres explicant que costa molt que les editorials publiquin "el que realment vol escriure un escriptor novell". Sembla que només ho podien fer els escriptors amb cert renom. Calia, doncs, que escrivís seguint el guió marcat per l'editorial per aconseguir fer-se un lloc dins el món de les lletres abans de poder escriure el que realment li venia de gust.

Havien passat cinc anys i en Rafel havia seguit publicant: Quan en dèiem xampany, La maledicció dels Palmissano i, enguany, La senyora Stendhal. Així que vam encetar la conversa volent saber si aquests últims llibres eren ja "les novel·les que volia escriure". Però vam poder entendre que encara l'editorial no li té prou confiança i que per poder publicar La senyora Stendhal també havia hagut de remar un xic a contracorrent. Segons, les seves actuals reflexions, l'autor potser no té mai plena llibertat per escriure el què vol i com ho vol. Però el que sí que té clar és que encara haurem d'esperar per llegir la seva obra mestra, la que vertaderament vol donar als seus lectors, però que pel camí té moltes altres històries que li ballen pel cap i que, també, ens vol explicar. Sembla, doncs, que les editorials s'hauran de costumar a lidiar amb l'autor perquè el que sí vam poder constatar és que la seva creativitat carrega una ufana embranzida. 

 

Tot seguit, els presents van començar a fer preguntes o a demanar aclariments sobre La senyora Stendhal.

Els lectors volien saber, primer de tot, perquè no havia identificat el poble en què passa bona part de l'acció i sí, en canvi, la ciutat de Girona, on es situen certes escenes del passat, i també els dos capítols marc de la novel·la, el primer i el darrer, situats en el present. Alguns dels assistents havien fet les seves hipòtesis: poble al voltant de Girona, Anglès, Osor... En Nadal ens explica que podria ser qualsevol poble de Les Guilleries i que, de fet, no s'especifica el nom perquè així li permet més llibertat alhora de fer anar i venir els personatges, i, que el mateix havia fet amb l'internat, que no esmenta en cap moment El Collell, tot i tenir-lo present perquè és d'aquí on surten les seves experiències. Per alguns dels assistents aquesta llibertat que diu l'autor li permetia la no identificació del poble, a ells els provocava una comprensió difícil o, fins i tot, incongruent o increïble per la gran facilitat amb què els personatges anaven i venien del poble a la ciutat, de l'internat al poble, del poble a la frontera o viceversa.

Una altra pregunta obligada era el per què del títol. L'homenatge a la protagonista, que rep el cognom del seu marit francès, era clar, però per què un nom forà per una novel·la tant d'aquí?. En aquest moment en Rafel ens pregunta a nosaltres si coneixem el síndrome d'Stendhal. Havia volgut que la protagonista i la mateixa novel·la ens impactés per la seva bellesa, potser no tant física sinó més moral. La senyora Stendhal, una persona excepcional, que sap entendre els sentiments i les raons com ningú, que cuida dels seus com ningú, fins i tot traient recursos de sota les pedres, que sap comprendre les idees del pare i el fill com ningú, que fa el millor que sap per fer de mare d'en Lluc i, que també, sap guardar secrets com ningú.  Una persona així, bé es mereix un homenatge, que alhora intenti impactar als lectors. 

Ens explica que a la novel·la també podem trobar imatges poètiques, líriques, plenes de bellesa que alhora contrasten amb escenes més dures o històriques, per tal de poder contribuir a l'efecte Stendhal en el lector: La postal de la caseta blanca de la carretera dels plàtans arrenglerats a banda i banda, una imatge de paradís perdut. Les dones que van a rentar la roba a la sèquia i tiren els llençols al vol amb gran destresa,"com si els sembressin damunt l'aigua". Les roses i el mosaic de colors intensos del jardí de la senyora Stendhal. Les escenes del bany i gaudi a les gorgues...

Amb tot plegat... el sopar avança...   I passem a parlar dels personatges. De seguida, surt que els personatges tipus: el capellà, el mestre, l'adinerat, l'ideòleg, el guàrdia... són personatges en molts casos ambivalents. I és que, diu en Rafel, les persones, siguin de classe alta o baixa, amb poder o sense, n'hi ha de bones i dolentes. Potser, ens comenta, que els personatges que surten més mal parats, en conjunt, siguin els militars. 

Un personatge que sembla que, en general, no va agradar massa, és el Comissari, que apareix a la tercera part de l'obra. Algú comenta que sembla un personatge comodí, per lligar part de la història del protagonista i així precipitar-ne el desenllaç. L'autor ho admet. El fet que al final de la novel·la quedin serrells penjats i es desconegui el present dels dos protagonistes sembla que tampoc ha agradat a la majoria dels lectors assistents, principalment perquè dóna la sensació d'un final precipitat. Però, en Rafel es defensa i ens explica que cal saber dir prou i trobar la manera de posar fi a una novel·la per no eternitzar-la i que els silencis també ajuden a la seva lectura. Es referma: "És el passat, i no el present, l'important de la novel·la".

Es sincera i diu que si, de fet, volem trobar algun missatge o columna vertebral a l'obra és que tots dos bàndols de la Guerra Civil van fer coses bones i dolentes. Cal denunciar la prepotència del bàndol vencedor, però també cal qüestionar molts dels deliris republicans, de destruir per destruir, de fer mal gratuïtament. Per això, els militars republicans tampoc desperten la simpatia o empatia del lector a la novel·la.

Tothom coincideix, però, que sí s'observa una gran simpatia pels maquis, per la resistència ciutadana al règim guanyador. Ens explica quel es va documentar molt bé sobre l'organització i el funcionament dels m:aquis, del seu anar i venir de ciutadans visibles i productius als pobles i el seu desaparèixer a temporades per les muntanyes properes. Algun membre del club que troba molt encertada la manera que es va descobrint de mica en mica el fenomen dels maquis:  sempre a través dels ulls d'en Lluc, un nen que primer el desconeix, però que, a poc a poc, mentre creix el va comprenent, en pateix les conseqüències i que, fins i tot, en les seves darreries, en formarà part activa. 

Tots l'escoltem bocabadats  i en Rafel animat per la audiència s'engresca a parlar de la quantitat d'anècdotes i històries reals que li han explicat i, que alhora, ha intentat incorporar a la novel·la.

  

Ha sentit per boca de molta gent  com va ser la vida de postguerra: una vida molt dura, molt més dura del que ens podem imaginar. Van haver de sobreviure amb molt poc i aprofitant tots els recursos que tenien a l'abast, la terra, l'aigua, els boscos...

Alguns dels oients expressen que els va fer gràcia que la senyora Stendhal fes sopa o truita de verdolagues per sopar. D'altres no coneixien què eren aquestes "males herbes", però, en canvi, d'altres sabien que avui dia es torna a reivindicar la seva ingesta per la quantitat de vitamines que tenen. Per tots aquells que encara no sabeu com són, aquí teniu una mata de verdolagues del nostre hort.

També ens confesa que la història de la postal japonesa del començament va ser una anècdota que li va explicar el propi Cortés i que té ganes en el futur de desenvolupar-la perquè en podria sortir un bon relat.

Moltes de les coses que va viure en Lluc a l'internat són fragments de vides reals que ell o altres persones d' El Collell van viure en primera persona, com per exemple la sort o dissort del fàmuls. Destaca, també, la història dels dos germans que degut a què el pare es trobava al Canadà, encara es trobaven a l'internat, custodiats per dos capellans, quan l'exèrcit entra a l'edifici. Una història que un dels germans li va explicar fa pocs anys i que es va decidir a incloure a la novel·la.

Per desgràcia també és ben real l'existència dels defensors fervents dels dos bàndols a molts pobles i moltes persones poden explicar encara la venjança cruel que van haver de patir per part dels vencedors, es diguessin Sabater o no en aquella contrada. Però, en contrapartida, també és real  metge que auxilia d'amagat a persones de baixa classe social sense esperar cobrament o persones humils que es van fer riques a base de dedicar-se a l'estraperlo de penicil·lina o d'altres productes, i d'aquesta manera van poder revertir la dissort dels seus. La vida com a la novel·la, també ofereix reparacions poètiques al llarg del temps.

Després del reguitzell d'històries que ens arriba a explicar descobrim la vertadera vocació d'en Rafel Nadal: un fabulós "atrapador" de vivències i històries d'arreu. Té nas per descobrir bones històries que paga la pena narrar, amanint-les amb passatges més lírics, sentimentals o imaginatius, per tal que sacsegi al lector i l'increpi.

L'animem a seguir aquest camí de contahistòries perquè la seva oratòria ens fascina un cop més i ja estem esperant amb delit la seva propera obra, de la que ens va explicar mil i un detalls.

Ens acomiadem obsequiant-lo amb alguns productes de la terra de Can Carbassa de Salt i, ell alhora ens obsequia amb dedicatòries personalitzades de la seva senyora Stendhal.

PER MOLTS ANYS ENS PUGUI SEGUIR DELECTANT AMB LES SEVES HISTÒRIES!

PROPOSTES LITERÀRIES 2017-2018

YASMINA REZA                                                   Babilonia (2016)

A Yasmina Reza se la compara sovint amb Samuel Becket per la seva capacitat de mostrar com són d'irreversibles els moments més insignificants de la vida. A Babilònia la protagonista i narradora és Elisabeth, una dona gran, deprimida i avorrida de la seva vida rutinària. Però tot es capgira i es precipita quan decideix convidar una colla d'amics i veïns a fer una festa a casa seva.

 JAUME CABRÉ                                            Quan arriba la penombra (2017)

L'autor ens presenta un conjunt de tretze relats escrits entre 2012 i 2016 que s'entrellacen entre ells i on explora la part més fosca de l'ésser humà. Utilitza un llenguatge acurat, de thriller, irònic, imaginatiu amb el que dibuixa una gran varietat de personatges, que intenten provocar al lector i deixar-hi un rastre, que els faci pensar.

PER PETTERSON                                        Sortir a robar cavalls (2003)

Obra que ha estat guardonada i traduïda en més de 50 idiomes. Està narrada en primera persona per un home d'uns setanta anys, en Trond. Per una banda, presenciem el present d'en Trond, que s'ha retirat a l'Est de Noruega en una cabana aïllada amb l'única companyia d'un gos i d'un veí proper, i, per l'altra, el protagonista ens transporta a un estiu de la seva adolescència, quan tot va canviar en la seva vida. La natura també cobra vida en les seves descripcions.

AURORA BERTRANA                               Entre dos Silencis (1958)

Aquest 2017 és celebra l'any Bertrana i aquesta obra ens va ser recomanada al nostre darrer sopar literari per Rafel Nadal. Entre dos silencis narra la seva esborronadora experiència en missió humanitària al poble francès d'Étabon. Després de la segona Guerra Mundial, Aurora conviu amb les dones d'aquest poble que ploren a tots els seus homes afusellats per la Gestapo el 1944.

FLEUR JAEGGY                                         El último de la estirpe (2014)

Llibre de relats difícil de catalogar, alguns molt bonics, d'altres terribles, però tots amb un llenguatge quasi telegràfic que el lector ha de suplir per imaginar-se l'anar i venir dels personatges de les històries. Interessant des del punt de vista de l'escriptura, i dels seus silencis, que fa que tot plegat sembli un joc ple d'enigmes entre l'autora i el lector.

ROBERT GRAVES                                          Jo, Claudi (1934)

Novel·la històrica, supervendes del segle XX, que està narrada per l'emperador Claudi en primera persona. L'emperador, afectat per poliomelitits i tartamudeig, narra la seva infantesa i juventut, entre el regnat d'August i Cal·lígula.

ERICA SPINDLER                                            La primera esposa (2015)

La història comença quan Bailey Brown es desperta en un hospital després de patir un accident i no recorda res de res. Torna amb el seu marit, però la tràgica mort de la primera esposa i els rumors sobre la desaparició de dones pels voltant comencen a fer suspitar la protagonista del seu marit. Es tracta, d'un thriller ple de suspens i misteri amb tocs romàntics.

FRÉDERIC PAJAK                                         La inmensa soledad (1999)

 

Assaig entretingut on l'autor busca les similituds entre aquests dos autors: Nietzche i Pavese. Ambdos són orfes de pare, creixen envoltats per dones i mai trobaran el seu amor. Ambdos son poetes solitaris, de vida curta que acaben els seus darrers dies abocats a la bogeria. 

ANGELIKA SCHROBSDORFF           Tu no ets una mare com les altres ( 2012)       

L'autora evoca la seva mare amb tendresa i esperit crític. Ens transporta als anys vint quan Elsa era una jueva de classe alta, atractiva, intel·ligent i dotada per a les arts. Però a l'esclatar la segona Guerra Mundial, Elsa, mare de tres fills, ha de fugir i passar angúnies i penúries.

SILVANA VOGT                                         La mecànica de l'aigua (2016)

Silvana Vogt va néixer a Argentina, però ara viu a Barcelona i aquesta  és la seva primera novel·la. L'obra comença a l'època del "corralito" a l'Argentina, d'on Vera, la seva protagonista necessita marxar per causes econòmiques i sentimentals alhora. Travessa l'Atlàntic i es planta a Barcelona, on trobarà dificultats, entre elles una nova llengua, però on trobarà també una gran oportunitat per començar una nova vida.

ZERUYA SHALEV                                     Lo que queda de nuestras vidas (2016)

Zeruya Shalev és una de les principals veus literàries israelianes. En aquesta obra parla de les relacions entre pares i fills, dels seus sentiments i resentiments. Tot comença quan Hemda Horowitz es troba a les acaballes en un hospital i repassa el que ha estat la seva vida, primer com a filla, en un kibutz, i després com a mare d'un noi i una noia.

MARCELLO FOIS                                             Estirpe (2009)

 

Aquest escriptor italià inicia a Estirpe la saga dels Chironi, una família humil, rural, de Sardenya. Veiem com la família s'esforça per sobreviure amb el teló de fons de les dues guerres mundials, que s'emporten els fills. Prosa descriptiva i emotiva. 

SÍLVIA SOLER                                                 Els vells amics (2017)

L'autora en aquesta novel·la ens parla de l'amistat: Cinc joves, estudiants de Belles Arts, es coneixen i es fan amics arrel d'un viatge a Paris en motiu d'una exposició de Gauguin. Però, la vida continua i els seus camins es separen.

MAR BOSCH                                              Les generacions espontànies (2016)

L'Eva té la seva primera entrevista de feina després d'una llarga temporada sense oportunitats. Amb un estil atrevit i humorístic Mar capgira la situació de la seva protagonista i la del fill del seu nou cap. 

OLIVE KITTERIDGE, d'Elizabeth Strout

Per conèixer una mica més Elizabeth Strout ens ha semblat adient apropar-nos al seu web oficial on podem trobar informació sobre els seus llibres, publicacions, opinions de la crítica i, és clar, informació més personal de l'autora. 

Va néixer a Portland, Maine el 1956 i va crèixer en petits pobles de Maine i New Hampshire, al Nord-est dels Estats Units. Els seus pares eren tots dos professors d'universitat. Va començar a escriure històries des de molt jove, emplenant llibretes i enviant-les a diferents revistes. Li van publicar la primera història als 26 anys. Es va llicencià en anglès el 1977 i després va estudiar dret i gerontologia. Va exercir poc temps d'advocada perquè després es va traslladar a Nova York i decideix enfocar-se en l'escriptura, a treballar de professora a la universitat i a pujar la seva família.

Compta a l'actualitat amb la publicació de 6 novel.les. La primera fou Abide with me (2006) i l'última El meu nom és Lucy Barton (2016), però aquest abril sortirà Anything is possible (2017).

Ens ha agradat especialment la següent cita del web, on l'autora explica, des del seu punt de vista, perquè ens agrada llegir:

“We want to know, I think, what it is like to be another person, because somehow this helps us position our own self in the world. What are we without this curiosity?"

(" Nosaltres volem saber, penso com ser una altra persona, perquè d'alguna manera això ens ajuda a posicionar-nos al món. Què seríem sense aquesta curiositat?"

De totes les seves novel·les, la que ha obtingut més reconeixement nacional i internacional fins ara, és la obra que ens ocupa:   Olive Kitteridge (2008). Va ser guardonada amb el premi Pulitzer 2009, el Bancarella 2010 i el Llibreter 2010. 

Podeu veure com parla del seu llibre a la Videoentrevista a Elizabeth Strout, quan li van concedir el premi Llibreter 2010 per Olive Kitteridge.(3/08/2010) Amb subtítols en català.

Olive Kitteridge es tracta d'un recull de 13 històries diverses lligades d'alguna manera a l'Olive, la protagonista principal, i al lloc on viu, el petit poblet de Crosby, al Nord-est dels Estats Units. Però, de fet, la protagonista no apareix a totes les històries, a vegades simplement n'és una referència. Així que podríem dir, que  l'Olive i el poble de Crosby, ens permeten conéixer molts altres personatges i "cadascú guarda a dins seu una gran història. És la filosofia d'Elizabeth Strout." com diu Sílvia Soler en un article d'opinió al PuntAvui (3/08/2013). 

Quin personatge, quina història ens ha agradat més? La de l'amor secret del seu marit, la seva, les del seu fill, la d'en Harmon i la Rose, la de la pianista, la de la Júlia...o potser han estat les relacions turbulentes pares-fills de Marea entrant, Un sotraguet, Un vaixell en una ampolla, Riu...Els capítols finals quan s'enfoca en l'etapa última de la protagonista? Quina o quines històries hem trobat més autèntiques? Quines més poètiques?  Ja en parlarem a la nostra tertúlia! Però el que sí que és cert es que és un llibre difícil de classificar, ja ho diu també Sílvia Soler, en l'article abans esmentat:

 "Hi ha opinions diverses sobre el gènere en el qual cal situar Olive Kitteridge: novel.la recull de relats, retaule de personatges, col·lecció d'històries. Aquest és, sens dubte, el gran encert d'Elizabeth Strout, encertar amb una fórmula original per escriure un llibre inclassificable." 

Aquesta fòrmula original que troba l'autora ens permet com a lectors endinsar-nos dins la quotidianitat i mentalitat d'un gran ventall de personatges que tenen una sensibilitat ben diferent per relacionar-se amb els altres. L'autora sap crear un mosaic de vides possibles i realistes que  ens emocionen perquè no són perfectes, perquè s'enfronten a la soledat d'un mateix, a la incapacitat per comunicar als altres tot el que som, perquè fracassen en molts fronts i només excel·leixen en algun o en cap. I de totes maneres, l'instint de supervivència dels seu mosaic hi està sempre present: en la idea constant de tenir segones oportunitats en l'amor, en el "Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia" (p.69) i, clar, en  aquell "Encara no se'n volia anar" del final. 

En el microcosmos vital del llibre hi trobem també petites filosofies de vida que ens han semblat interessant de remarcar:

"Tot sigui dit, però, ara deuen tenir una vida sexual fascinant i es deuen pensar, com fan les parelles al principi, que els durarà per sempre. Deuen estar convençuts que ja se'ls ha acabat la solitud...L'Olive sap del cert que la solitud pot arribar a matar la gent; la solitud et pot fer decandir i morir de mil maneres. Al parer de l'Olive, depèn d'allò que anomena "sotregades" i "sotraguets". Les sotragades són coses com ara el matrimoni o els fills, coses molt íntimes que et mantenen a flor d'aigua, tot i que amaguen corrents invisibles i perillosos. I és aquí on entren en joc els sotraguets, que també són molt necessaris: un caixer simpàtic...o la cambrera ...que sap com t'agrada..." (p.97)

"No tingueu por de la vostra avidesa. Si teniu por de la vostra avidesa acabareu tots idiotes com tothom" (p.274)

Sempre doncs, aquella sensació que la vida no és mai plena, sinó insatisfactòria en molt vessants i que només podem tirar endavant i lluitar gràcies a les petites coses que ens ancoren a la nostra realitat i les nostres il·lusions que ens empenyen a canviar. Que profund i bonic alhora, no?

Heu trobat altres passatges que us han agradat especialment? Porteu-los assenyalats per parlar-ne entre tots!

I finalment, dir-vos que aquesta novel·la va ser adaptada com a minisèrie televisiva de 4 capítols per HBO el 2014 i va ser guardonada amb diversos premis Emmys.

Mireu el trailer i veure si reconeixeu algunes escenes o algunes de les frases emblemàtiques de la novel·la.

 

Res més, ens trobem el proper dijous i discutim la nostra lectura i les notres opinions en profunditat entre tots i totes.

EL RETORN, de Toni Morrison

 

L' autora de la novel·la EL RETORN o en anglès HOME  és una de les grans veus literàries del segle XX. Una escriptora que dóna veu als afroamericans dels Estats Units, posant un èmfasi especial en les dones i que intenta transmetre els desitjos, frustracions, problemes socials i estratègies de supervivència d'una part de la població que ha viscut durant segles com a persones de segona o tercera categoria.  Toni Morrison ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premi Publitzer el 1988 i el premi Nobel el 1993. 

El seu nom real és, de fet, Choe Anthony Wofford i, Toni Morrison, és el seu sobrenom literari, extret de l'abreviació del cognom familiar més el cognom del marit (Harold Morrison) que va tenir entre 1958-1964. 

Va nèixer  a Ohio el 1931 en una família humil de quatre germans, on el pare era un obrer de l'acer i la mare una mestressa de casa. Va estudiar Filologia anglesa a la Universitat. Va treballar molt temps com a professora d'universitat i, a partir del 1964, com a editora literària, especialment d'autors/es afroamericans. Algunes de les seves obres principals són Ulls blaus (The Bluest Eye,1970, La cançó de Salomó (1979), Beloved (1987), Jazz (1992) i Retorn (Home, 2012). La seva darrera novel·la ha estat God saved the child (2015).

Us deixem que la pròpia Toni Morrison us il·lustri com és, com escriu i per què escriu amb les entrevistes següents:

Vídeo TIME MAGAZINE (15 / 05 / 2008)

 

Entrevista  EL PAÍS- Cultura (14 / 01 /2013). En destacaria el següent extracte, quan l'escriptora explica el què busca a les seves novel·les i com treballa:

"Siempre he buscado producir un impacto poderoso en el lector con lo que escribo. Y con la brevedad como norma hay que ser muy cuidadoso en las descripciones para preservar lo que se desea transmitir. No quiero que la gente se distraiga ni un instante. Busco que el lector se entregue y quiera pasar las páginas rápidamente. El arranque de una novela es lo más importante para mí, al igual que el final. Me interesa una literatura con imágenes, con un lenguaje y unas palabras intensas donde cada una de ellas tenga su fuerza y su lugar preciso”.

“Escribo de esta manera porque me gusta leer historias así... Ese es el ritmo de lectura que siempre me ha llamado la atención. Antes de comenzar a escribir suelo saber cómo va a empezar y terminar la historia. Lo que no sé es cómo van a ser los personajes o los escenarios, aunque tengo una idea y la sigo. Entonces, lo que queda entre el comienzo y el final ya lo voy escribiendo”.

El següent Vídeo Toni Morrison: Home / Talks at Google  4/03/2013 ens fa de xernera: ens permet conèixer més en profunditat a la nostra autora i alhora començar a conèixer de primera mà les seves opinions  sobre la novel·la que hem llegit  El Retorn, quins personatges li agraden més, el per què d'algunes escenes, etc.

Ens comenta com els personatges que més li agraden de Home (nom en anglès d' El Retorn) són els personatges secundaris, especialment femenins -Rose que treballa a casa del metge, les dones que curen la protagonista. De fet, comenta que no li agrada massa Frank Money, el principal protagonista. Diu que aquesta seva opinió sobre el protagonista principal es veu en els diàlegs/discussions que el protagonista manté amb l'escriptora, en els petits textos metaliteraris de rivalitat del personatge vers l'autora.

També és interessant quan considera que, en general, escriure escenes de sexe és un fet avorrit, perquè poden ser massa gràfiques. En general, diu, són escenes de BB-boobs and buts (pits i culs)- i per això ella busca altres maneres d'apropar-s'hi: com per exemple buscar altres parts del cos que el protagonista consideri atractives d'una dona- darrere dels genolls de Lily- o portar a nivells poètics el llenguatge quan s'intenta descriure els coits -Kingdom between her legs (arribar al reialme que té entre les cames).

El títol de l'obra, HOME el considera molt encertat. Perquè "casa teva" és un lloc de salvació, de refugi. Ningú et pot tirar fora de "casa teva", és l'únic lloc on podem trobar la calidesa necessària per  recuperar-nos.

Altres observacions interessants, que de fet no tenen a veure amb El Retorn, però sí amb la seva trajectòria i amb el seu punt de vista del fet d'escriure: Considera que l'escriptura creativa, en format de curs,  obliga als aprenents d'escriptors a sortir d'un mateix i viure la vida d'altres... Li va agradar ensenyar un curs sobre narrativa amb García Márquez... Quan ella escriu

ho fa a partir d'una idea inicial, després inventa els personatges perquè treballin la idea... Els personatges et parlen a tu, no callen. Cal matar aviat els personatges més forts, si no t'obsessionen. Intenta no posar caracterítiques d'un personatge previ a la posterior novel·la. Cal començar de zero...Els books, les històries hi han estat sempre i hi seran sempre. No desapereixeran. Són eternes. La fam per històries forma part de la manera de ser els humans, és art.

Tornem a la novel·la El Retorn (Home) que ens ocupa. L'argument superficial, un excombatent de la Guerra de Corea que torna a casa, és el fil conductor que permet a l'autora mostrar al lector una realitat d'Estats Units que va existir als anys 50 i que es va silenciar.

 

                         Portada en català                                 Portada en castellà

                       Portada en anglès                                  Portada en francès

Som conscients com a lectors/es catalanes que es tracta, sobretot,  d'una novel·la de denúncia social o memòria social, o que així ho considera l'autora? 

Ho comentarem a la nostra tertúlia:

“Quiero descubrir una verdad sobre la vida cotidiana de Estados Unidos, la vida de los afroamericanos viviendo en un contexto histórico crítico que se ha ocultado. Existe la idea de que los años cincuenta eran como un cuento de hadas donde todos tenían trabajo, la sociedad iba bien, había programas de televisión con familias felices y una buena vida social y política. Ha proliferado la idea de unos años maravillosos, pero no era así. La verdad es que había luchas visibles y subterráneas. En Volver busco llevar luz sobre temas como la segregación, las secuelas de guerras como la de Corea, racismo, prejuicios, persecuciones por temas como el comunismo, desigualdades... Temas que la sociedad ha querido ocultar y olvidar”. EL PAÍS- Cultura (14 / 01 /2013)

Com es veu el racisme, la  pobresa, la condició de la dona, l'amistat, l'amor... són alguns dels altres temes clau per parlar de  l'obra. Mireu què en diu la mateixa autora:

“La presencia de la mujer y lo femenino es esencial en mi obra. En Volver está en varios planos. Quise usar un hermano y una hermana porque en mi pensamiento la relación entre hermanos es pura, no tiene obstáculos como un hijo y su madre o un marido y su mujer. Frank observa a su hermana Cee y sabe que ella forma parte de la época más feliz de su vida. Así es que cuando él llega de la guerra de Corea y empieza un viaje para salvarla en realidad está buscando su propia salvación, reconciliarse con la verdad. Y aunque Cee no aparece, representa el aliento de Frank todo ese tiempo”. 

“Muestro la amistad en sus diversas facetas.  En Volver están las mujeres del pueblo a quienes admiro como la esencia de lo que es la amistad desinteresada”.

"La situación de crisis económica que afrontamos tiene que ver con la valoración que hacemos de la riqueza. Quién tiene dinero, quién nunca va a tenerlo, de dónde viene... Todo trata de la riqueza, y es difícil analizar el valor de un ser humano con el precio de existir como ser humano. compartíamos, inventábamos cómo crecer. Algunas características de una comunidad pobre deberían resonar en esta vida.Estamos en peligro de representarnos la vida valorándola solo a través de la riqueza, y ese es uno de los peligros del presente: afirmar que eso significa vivir una vida buena."

“Nosotros como seres humanos somos las únicas criaturas de este mundo que aman…  el lenguaje es algo exclusivo de nosotros, el lenguaje es nuestra herramienta para poder expresar ese amor. Hay muchas formas de amor: a Dios, a la familia o a tu país, pero de todos ellos el amor a la pareja es el más real.

“Algo que representa a este país es la llegada de los inmigrantes, que muchas veces se olvidan de su pasado.  En fin. Home, es ese deseo, ese hambre de recordar, de regresar, de buscar a donde uno pertenece, de dónde somos los norteamericanos. Cuando los africanos llegaron aquí como esclavos fueron separados y no permitieron que se casaran, que tuvieran hijos, los separaron por dialectos para que no pudieran comunicarse. Les robaron cualquier idea de hogar, de comunidad. Pero hoy los afroamericanos han infiltrado el sistema. Ahora son ellos quienes mandan en la cultura, el lenguaje, la música, el estilo y lo han hecho como un virus saludable para la sociedad porque han podido impulsar sus creencias y su cultura… Los republicanos tienen miedo porque ven que este país está cambiando. Les asusta la idea de perder el Estados Unidos tradicional según sus convenciones”.

La riqueza de este país es esta mezcla. Todos somos inmigrantes. Es esa mezcla de comida, música, lenguaje la que le va a dar una riqueza a este país en los años venideros...”.

Es conegut el suport de Toni Morrison al expresident Obama, però com explica avui l'autora el triomf de Trump?

Toni Morrison va escriure un assaig, demolidor i molt comentat a la premsa dels Estats Units,  al New Yorker Magazine (21/11/16), on setze escriptors donaven la seva opinió vers el triomf de Trump a les passades eleccions. El seu assaig es titula "Mourning for Whiteness"("Dol dels blancs") sobre el perquè de l'elecció de Trump: "Els americans estan aterroritzat per la idea del colapse dels privilegis dels blancs."

Ja veieu, llegint Toni Morrison, ens enfrontem amb una ment d'idees clares, potent, que creu en la literatura com una eina per donar veu als que no la tenen, que pensa que Estats Units està canviant a marxes forçades i que, per molts, és difícil de pair... Una ment com n'hi ha poques... ben lúcida als seus 85 anys!