BABILÒNIA, de Yasmina Reza

L'escriptora i dramaturga francesa Yasmina Reza va ser enguany la convidada a fer el pregó d'obertura de la Diada de Sant Jordi al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. 

Un pregó en el que reivindicava que la vida és una ficció.

En el seu discurs va manifestar que les roses i la literatura comparteixen la mateixa essència." Totes dues són boniques, ens ajuden a viure i són inexplicables". "En un discurs clar i concís, l’autora francesa va explicar que, per a ella, escriure és una activitat més fisiològica que intel·lectual. “La literatura té a veure amb els sentits i la intuïció. Troba l’origen en l’àmbit de les passions, les obsessions i la melangia, però segueix sent molt misteriosa”, va assegurar Reza. (Núria Juanico. Especial Sant Jordi Ara.cat. act. 21 /04/17)

És difícil trobar material gràfic sobre aquesta escriptora discreta i força esquerpa amb els mitjans, que diu que excepta les entrevistes només com un martiri per subsistir dins el món de les lletres:

 “Si las acepto es solo para poder existir en este mundo. Si no, entre 500 libros, el mío pasaría desapercibido”. (Text extret de l'entrevista que li fa Àlex Vicente. A veces encuentro a las mujeres muy superiores a los hombres. elpaís.com  20/07/1)

Aquí teniu un parell de vídeos per veure o sentir la nostra autora en acció:

 Yasmina Reza guanya el premi Renaudot per Babilònia (3/11/16) Manifesta que es sent un xic atordida per haver rebut el premi. Però s'observa que està contenta i que es afable amb tots els que li demanen unes paraules.

 Entrevista radiofònica en francès (11/02/17) Explica que és una persona discreta, com va arribar al món de la literatura després de ser actriu, la seva gran estima per la llengua francesa, pel teatre, per les seves arrels foranes, ...

Yasmina Reza té ara 58 anys i es troba, definitivament, en un moment àlguid de la seva carrera literària i dramàtica. Des del 1994 li plouen els premis: El Molière a la millor obra (1994), el Drama Circle Critics Award (1998), l'Ace Award (1998). L'any 2000 va rebre el Gran Premi de Teatre de l'Académie Française per la seva trajectòria dramàtica. I entre molts d'altres, el 2016 el premi Renaudot per Babilònia.  Però, a la nostra autora no li agrada fer-se publicitat en els mitjans sinó trepitjar ella mateixa els escenaris públics, quan li cal, i interpretar i expressar les seves idees sobre la literatura i la vida de manera lapidària, profunda, tal com fan els seus personatges.

L'Elizabeth, la protagonista de Babilònia, se'ns manifesta com una persona reflexiva, filòsofa sobre l'ésser humà i la seva existència i, alhora, ben coherent, des de les primeres pàgines fins a les últimes, amb les seves idees:

"Quina importància té el que som, el que pensem, el que esdevindrem? Som en algun punt del paisatge fins el dia que ja no hi som." (p.12) " Així que posem un peu a la terra, cal renunciar a qualsevol idea de permanència." " Eren en un punt del paisatge, encara persisteixen una mica en el meu record" (p.95) " No es pot entendre qui són les persones fora del paisatge. El paisatge és cabdal. L'autèntica filiació és el paisatge." (p.182)

L'ésser humà i la seva existència és doncs, per Elizabeth un simple moment dins la dicotomia espai-temps. Quan la nostra vida s'ha esvaït, només podem romandre, per un cert temps, en el record d'algú altre.

Aquest és, al nostre entendre, el que pretèn la protagonista, reviure, recordar en Jean-Lino i la Lydie, fer-los reaparèixer en el paisatge de la seva casa, de la seva vida un xic més. Com diu l'Ada a http://bibarnabloc.cat/2017/04/19/babilonia-de-yasmina-reza/

"El lector és convidat des de la primera pàgina a la reconstrucció d’uns fets criminals que tindran lloc en algun moment d’aquesta festa. Però aquí, l’emoció no radica en perquisicions detectivesques ni en trames psicològiques. El crim apareix en escena sense sorpreses, d’una manera alhora tan fatal i poc dramàtica com qualsevol dels accidents més o menys involuntaris que omplen una vida. Un neix, creix, es casa, mata i, al seu torn, mor. L’emoció està aquí en canvi en descobrir l’amistat que uneix a una enginyera de patents amb un comercial d’electrodomèstics i en els treballs als quals es lliuren per ordir el seu pla."

L'Elizabeth entén en Jean-Lino Manoscrivi, entén la seva solitud, "és un personatge estil Robert Frank actual." (p.15) 

Aquest és, segons la protagonista, "el llibre més trist de la terra". 

Un llibre que recopila imatges, fotos, com la del testimoni de Jehovà, que "no té a ningú", "que camina pels carrers amb la cartera embotida de revistes, la cartera li confereix figura d'home i li serveix de destinació." (p.158). Foto feta a Los Angeles 1959.

Què és un foto? "Un instant congelat que no es tornarà a repetir i que potser fins i tot no ha tingut lloc com a tal" (p.13). L'Elizabeth no vol fer una foto d'en Jean-Lino, del què va passar, vol abocar-hi emocions, pensaments, entrar dins d'en Jean-Lino, del seu paisatge, fer-li costat, comprendre'l i fer-lo reviure. En definitiva, fer-lo existir per nosaltres, lectors, l'única manera de romandre una mica.

Per fer reviure en Jean-Lino i a través d'ell la Lydie, no ha d'explicar grans esdeveniments, ha de recordar "coses més ordinàries", detalls i, sobretot, ha de trencar amb la linealitat del temps "del passat que no existeix, del present que no existeix" (p.69). Per això, des d'un principi, sabem que hi hagut un assassinat i acabem amb un coneixement, més clar, del seu assassí i de la seva amistat amb la protagonista, un cercle de temps en progrés. 

Quan Elizabeth intenta explicar la quotidianitat d'en Jean-Lino (surt a fumar sol, es refugia en el hipòdrom, la seva indumentària, el seu pentinat, els seus intents d'agradar al "nét",el seu estimat gat...) i ens explica el seu aparellament amb la Lydie (les seves cançons, el seu "renovar l'energia", la seva defensa animal, les seves plantes...) per evitar la solitud, podem ja assistir mica en mica (veure, imaginar visualment, de manera teatral i cinematogràfica)  a la tragèdia imminent. I, és que la repetició de la quotidianitat i la companyonia per evitar la solitud porten intrínsecament a la tragèdia, segons la mateixa Yasmina Reza. 

Així resumeix les seves obsessions sobre Babilònia a Carles Geli (El País 21/04/17)

"Nos movemos por la vida a golpes de momentos (“arrebatos”) de optimismo, pero que en el fondo no nos llevan a nada o, a lo sumo, a pequeñas y falsas planicies desde las que nos lamentamos por la vida. “Si no fuera por este optimismo irracional no sobreviviríamos.”

Su deporte preferido, el de observar todos los detalles,“Sí, soy una observadora de las pequeñas cosas domésticas porque la vida cotidiana es el 80% de nuestra existencia; mirándose al espejo mientras te cepillas los dientes puedes hacer una reflexión metafísica, no al revés”.

“Mi escritura siempre ha sido tragicómica, quizá por mi cultura familiar judía no religiosa: en casa nos reíamos de todo, empezando por nosotros mismos y de todo veo esas dos vertientes”. Y así salen de malparadas las relaciones de pareja, otro clásico rezaniano, que tiene un cáustico reflejo en la descripción que la protagonista hace de su marido: “Le reprocho su amor incondicional. No me pone en peligro. No me magnifica. Le gusto incluso fea, lo cual no resulta nada tranquilizador”, escribe. “La pareja es una artificialidad, equivale a crear una pequeña sociedad mercantil, no nacemos para eso y es la madre de todas las locura.

Es otro leit-motiv de Reza, el paso inexorable del tiempo".

" El deure de la memòria Quina expressió més absurda! El temps passat, per bé o per mal, és un feix de fulles mortes que caldria cremar". (p.88). "El passat s'ensorra a una velocitat! Empal·lideix com el mur dels oblidats." (p.94) Així s'expressa Elizabeth a l'obra, ara ja veiem que no és res més que un alter ego de l'autora.

Ens agradaria, però, ressaltar els detalls tragicòmics de la novel·la i la seva gran força visual i teatral:  En Jean-Lino, idol·latrador del seu gat italià, però que alhora es mofa de les causes pro-chicken amb gestos amb els braços que produeixen hilaritat als membres de la festa i al propi nét.  La Lydie, defensora dels pollastres criats lliurement, però que morirà per ventar una puntada de peu al gat d'en Jean-Lino. Un gat, que només entén l'italià  i que està a punt de morir d'un munt de coses, però que es revifa del tot quan viu amb una altra  persona. Una Lydie que renova l'energia de la gent i no sap renovar la seva, ni la del seu company. Una maleta enorme per transportar la Lydie morta fins només l'entrada de l'edifici. Un pla orquestrat per en Jean-Lino i l'Elizabeth que no va enlloc i que  es queda en paper mullat quan forcen la salutació d'una veïna. Un Jean-Lino que es capaç d'escanyar a la seva parella i, en canvi, no traïr a la veïna, etc.

Cal que riure de la pròpia vida, de la seva nimietat i fins i tot de la seva fi.

 Genial!
 Chapeau, Madame Reza!