SOPAR LITERARI AMB CRISTINA GARCÍA MOLINA

Per celebrar la cloenda del curs 2015-2016, el club BIBLOS ens va reunir el passat 2 de juny al S.I. Salvador Espriu per conèixer cara a cara l'autora CRISTINA GARCIA MOLINA de Silenci a taula, un recull de 17 contes, guanyador del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu.

La proposta d'enguany era poder parlar distesament amb l'autora sobre els contes del seu llibre, del seu procés creador, del seu estil, de com es comença a escriure, etc. Però, també provar tots els tastets culinaris que havíem preparat entre tots els assistents. 

La presentació de l'acte va anar a càrrec de Lluís Lucero, professor de francès, poeta i rapsode.

Ens va parlar de la seva relació amb l'autora, a través d'amics comuns i de la lectura en públic d'algun dels contes del recull en la presentació que es va fer d'aquest llibre a Girona.

Després d'haver donat les gràcies a en Lluís, l'autora de Silenci a taula va començar a parlar-nos de la confecció dels seus contes.

La Cristina ens confesa que seva gestió va començar a les classes d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. En aquestes classes va trobar l'espai, el consell de professors-autors i la disciplina necessària per a què la necessitat que sentia d'explicar es transformés en un relat que enganxés al lector. 

 A petició dels presents ens va parlar de la variada temàtica dels contes. Alguns contes, entre ells "Chop-Suey","No pengis" i "Silenci a taula", tenen un transfons biogràfic, provenen de la necessitat de l'autora d'exterioritzar un sentiment, una pena cruixent, un moment significatiu i posar-hi distància, objectivar-lo literàriament. D'altres contes sorgeixen d'un títol, una frase començada, uns apunts anotats en les seves llibretetes, un estri que sempre l'acompanya. També el teatre, especialment Chejov i Beckett, i innumerables lectures del seu passat estan presents en el rerefons de la temàtica dels seus contes. 

També ens comenta que el seu procès de creació és molt lent. Li agradaria poder escriure a raig, però, en canvi, el seu estil precís, amb llenguatge tot sovint poètic i que intenta sotragar el lector, només l'aconsegueix fent contínues revisions de la seva escriptura.

En Lluís aprofitava les referències literàries dels contes i la vessant més poètica dels seu estil per donar la seva opinió i, així, mantenir un diàleg literari de certa volada amb l'autora.

En definitiva vam conèixer una Cristina García senzilla, cordial i atentíssima a totes les nostres preguntes i qüestions. Una autora sensible que amb la companyia d'un gran orador va aconseguir fer-nos riure i crear un clima distès entre tots els assistents.

 
Va arribar l'hora de provar tots els tastets i de parlar amb tothom amb la boca plena.

I a l'hora de les postres la Cristina va tornar a estar en la seva salsa. Ens va explicar que va portar el club de lectura de Llagostera durant 13 anys, i que li encanta llegir: "Sóc una lectora compulsiva" ens diu. I així que ens treu exemplars d'obres que ha trobat molt interessants i que ens les recomana, mentre ens en fa cinc cèntims:

Elizabeth Smart, A Gran Central Station em vaig asseure i vaig plorar.

Fréderic Pajak, La inmensa soledad. També, Manifiesto incierto. 

Fleur Jaeggy, El último de la estirpe. 

Samanta Schweblin, Siete casas vacías.

Lydia Davis, El final de la historia. També, Ni puc ni vull.

Lucía Berlín, Manual per a dones de fer feines.

Tot seguit en Lluís ens regala la lectura d'alguns contes curts de la Lydia Davis.

Acabem la trobada amb la signatura de l'autora de diversos exemplars dels assistents i amb moltes recomanacions per seguir llegint durant l'estiu.

Ha estat una cloenda fantàstica pel club!

Una vetllada plena d'idees, rialles, tastets culinaris, recomanacions de com començar a escriure, suggeriments literaris, pinzellades sobre autors, lectures de contes... En definitiva, una cloenda rodona! 

GRÀCIES CRISTINA!
i gràcies Lluís! 

I, no cal dir, que esperem amb ànsia la novel·la!

PROPOSTES LITERÀRIES 2016-2017

ELIZABETH SMART                     A Central Station em vaig asseure i vaig plorar (1945)

   

                           

   

Elizabeth Smart va ser una poetessa i novelista canadenca que es va enamorar bojament del poeta George Baker, que estava casat. Fruit d'això es va convertir en la seva amant durant més de vint anys i van tenir tres fills en comú. Aquesta novel·la és autobiogràfica i narra la seva relació amorosa amb Baker, des de l'enamorament, passant per la passió mes profunda, fins el trencament de la relació. És una novel·la curta, però intensa i dolorosa alhora. Una novel·la que es va convertir en un llibre de culte a la cultura anglosaxona i que s'ha traduït per primera vegada al català.

 ORHAN PAMUK                                   Una sensación extraña (2015)

                              

   

Es tracta de la novel·la més recent d'aquest Premi Nobel.  El jove Mevlut Karatas de 12 anys deixa el  seu poble a l'Anatolia per anar a fer fortuna a Istambul. És a través d'aquest i altres personatges que veurem la transformació de la ciutat d'Istambul entre 1969 i 2012, una ciutat que va abandonant paulativament les seves tradicions per convertir-se en una ciutat plenament capitalista.

LUCÍA BERLÍN                                    Manual per a dones de fer feines (2015)

                 

   

Aquesta autora d'Estats Units, tot i ser coneguda en vida no arriba a la fama fins desprès d'onze anys de la seva mort (2004) quan es publica una selecció dels seus millors contes amb el títol Manual per a dones de fer feines. Els relats són gairebé sempre autobiogràfics, plens d'angoixes i aventures d'una vida complicada, amb escenes del dia a dia, que va saber extreure i afrontar amb alegria i bon humor.

AGUSTÍ BARTRA                               El gall canta per a tot dos (1983)
       
                          

Aquesta obra aplega els poemes que Bartra va escriure entre 1980 i 1982. Va ser l'obra pòstuma del poeta, publicada després de la seva mort al 1982. Els seus poemes són originals, plens d'humanitat, passió, intel·ligència, i d'una gran sensibilitat.

  ALBERTO MÉNDEZ                              Los girasoles ciegos (2004)

                                

Llibre de quatre històries (quatre derrotes) que passen al llarg dels anys més durs de la postguerra, entre el 1936 i el 1942. Són històries independents, però alhora enllaçades entre si pels seus personatges, éssers vençuts que lluiten per sortir-se’n.

CARE SANTOS                                           Diamant blau (2015)

                               

Care Santos és autora de Desig de Xocolata, guanyadora del premi Ramon Llull 2014. A Diamant blau s'endinsa en la nissaga familiar a través de la història de seva àvia Teresa Pujolà, una dona d'ulls blaus que va saber lluitar contra els cànons de vida i amor establerts a principis del segle XX. Coneixerem la història dels Pujolà durant gairebé 200 anys però a través d'una narrativa sense ordre cronològic, amb salts endavant i endarrere en el temps.

GERBRAND BAKKER                         Les pereres fan la flor blanca (2015)

   

                 

Aquest autor holandès ens narra la vida d'un pare amb tres fills, dos bessons (Klass i Kees) i el petit Gerson. Els germans sovint juguen a "Negre", un joc en què la regla principal consisteix en no obrir els ulls. Però un dia que estaven de camí i discutien si les pereres feien les flors roses o blanques, un cotxe els envesteix i el germà petit queda cec. L'atzar els canvia la vida en un moment. La novel·la narra l'adaptació de la família a la nova situació, donant veu als bessons, al propi Gerson i al gos de la família. Una obra punyent, però alhora tendra i emotiva.

VÍCTOR AMELA                                        La filla del capità Groc (2016)

                                    

Premi Ramon Llull 2016, la novel·la narra principalment les aventures i desventures del carlista Tomàs Penarrocha, també anomenat Capità Groc a la dècada de 1840. La figura del capità cobra vida gràcies als membres de la seva família, especialment de la seva filla Manuela i molts altres personatges del poble del Forcall i rodalies. L'autor també juga amb el ressò d'aquest personatge històric al llarg de diverses dècades fins els nostres dies, per tal de convertir-lo en un personatge icona en la seva terra i en la seva vida.

LYDIA DAVIS                                               El final de la historia

                        

És la primera novel·la d'aquesta coneguda escriptora de contes. La trama és doble, la història principal és sobre la narradora amb la seva parella, però al mateix temps es tracta el tema del procès d'escriptura, de convertir la pròpia vida en ficció, la dificultat d'escriure sobre el passat.., en definitiva la metaliteratura.

SAMANTHA SCHEWBLIN                         Siete casas vacías (2015)

                                    

Amb aquest llibre de narracions l'autora guanya el IV Premio Internacional de Narrativa Breve Ribera del Duero. Els contes parlen del costat fosc de la realitat, dels malsons fets realitat, on es desdibuixa la línea entre el que és "normal" i el que no ho és. L'autora crea al lector una sensació incòmode, gens plaent.

TONI MORRISON                                         El Retorn (2012)

L'argument superficial, un excombatent de la Guerra de Corea que torna a casa, és el fil conductor que permet a l'autora mostrar al lector una realitat d'Estats Units que va existir als anys 50 i que es va silenciar.

MONTSE CASTAÑO                                La dolça Caterina (2016)

                       

La novel·la recorre la història d'una família que neix a Les Guilleries, es trasllada a Torroella de Montgrí i acaba en un Mas a L'Escala. Caterina, la darrera malastruga (així han anomenat a les dones de la seva família) descobrirà fets quotidians i inimaginables dels seus avantpassats, retalls d'històries personals quan retorna als paratges escalencs de la seva infantesa. Mentre presenciem l'evolució d'aquesta família podrem participar del desevolupament paisatgístic, humà i històric de les seves poblacions al llarg del segle XX.

ELIZABETH STROUT                              Olive Kitteridge (2008)

Olive Kitteridge es tracta d'un recull de 13 històries diverses lligades d'alguna manera a l'Olive, la protagonista principal, i al lloc on viu, el petit poblet de Crosby, al Nord-est dels Estats Units. Però, de fet, la protagonista no apareix a totes les històries, a vegades simplement n'és una referència. Així que podríem dir, que  l'Olive i el poble de Crosby, ens permeten conéixer molts altres personatges i "cadascú guarda a dins seu una gran història".


RAFEL NADAL                                       La senyora Stendhal (2017)

La vida d'en Lluc queda lligada a la senyora Stendhal i la seva família quan a finals de la Guerra Civil disparen un tret a la seva mare. Però els dos bàndols de la guerra seguiran marcant la vida de postguerra i també la vida d'en Lluc, que sabrà finalment treure'n profit.

SILENCI A TAULA, de Cristina García

Cristina Garcia Molina va néixer a Granollers l'any 1975.  És llicenciada en filologia i treballa com a professora d'institut. 

Abans de publicar el llibre de contes que ens ocupa, la Cristina havia participat en algunes antologies com Els cadells de Mas Palou i altres narracions (Premi Vent de Port, 2012) i Iceberg (Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès i Leqtor Universal, 2014). 

També és l'autora dels tres textos infantils de Plou... però quin sol! (2013): Ni tu ni jo sabem xiular, Un coet massa estret i En Màrius i l'etcètera.

Amb Silenci a Taula l'autora guanya del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'estiu 2014.

L'editorial Viena publica el llibre amb una reproducció d'una pintura a la portada d' Edward Hopper (1882-1967), pintor dels Estats Units rellevant per les seves representacions realistes i un xic misterioses de la soledat. Què en penseu, s'escau amb la temàtica de les històries, amb el desencís dels personatges principals? 
 

El llibre consta de 17 narracions que estan relligades per la manera de ser dels seus personatges, per la vida dramàtica que protagonitzen, una vida inadaptada, una vida que no deixa de ser un intent reiteratiu de perseguir, una autenticitat que se'ls escola de mica en mica, una vida plena d'algun tipus de silenci.  D'aquí ve que  el conjunt dels relats prengui així el nom de l'últim conte.

D'on sorgeixen aquestes 17 històries? 

Escriure com una necessitat de donar forma al caos. Així ho expressa la mateixa Cristina García amb un parell de minuts a Via llibre.

També ho recalca Eva Vázquez al seu article  PuntAvui Cultura (19/12/14)

"no havia escrit mai ficció fins fa sis anys i que va embrancar-s'hi en les pitjors condicions imaginables: just quan acabava de ser mare. “Amb el naixement de la meva filla, se'm van remoure moltes coses.” “Vaig deixar de reconèixe'm en la persona que havia estat. Algú que havia tingut tot el temps del món per llegir, per anar al teatre, per riure, per menjar... de cop desapareixia, i l'escriptura va ser una manera de sortir d'aquell món, de retrobar el meu espai.”

I és gràcies als exercicis de l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès que el llibre comença a prendre forma:

"Volia que fos un treball amb unitat, d'estil concís, treballar molt l'expressió i un tipus de text molt intens. Aparentment, sembla que els contes no tenen cap relació, però sí que hi és. Hi ha molts vasos comunicants, contes que s'entrecreuen d'alguna manera. El conjunt té un aire de família".  Entrevista de Sara Díaz a la revista El temps (11/05/15)

La crítica és unànime. Les històries veuen d'una prosa poètica que dóna precisió, ritme i cadència a les narracions i alhora flirteja amb el teatre, tant amb al·lusions directes en alguns contes (Beckett, Pina Bausch, Shakespeare, Maurice Durozier), com en la manera de viure dels seus personatges que interpreten un paper en què no s'hi reconeixen. 

A l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda  publicada a Núvol (3/11/15) li pregunta
"J.C.P.A.: Per què és important per a tu jugar amb aquests aspectes dramàtics?

 C.G.: D’una banda, perquè crec que som teatre. Em moc en els límits de l’antiga equació món igual a teatre, però no penso que cap força celestial ens hagi triat un paper per interpretar: de manera responsable o inconscient, ens l’hem triat nosaltres i l’hem de fer creïble. De vegades aquest paper se’ns fa feixuc, avorrit o, simplement, és una gran impostació. Quan la distància entre nosaltres, els actors, i el paper triat s’eixampla massa, després tenim un problema. Deambulem per l’escenari, incapaços de seguir el moviment dels altres: perduts, sense esma. I redreçar-nos, costa. I trobar-nos, costa. És el cas de “Chop-suey”. A “Drama”, l’actor moribund interpreta el seu paper fins a les últimes conseqüències i arrossega Miranda, que és un personatge deambulatori. En aquest cas, el paper els encaixa i els salva. Jo tinc molt dels dos personatges, de la passió de Vell i del desconcert absolut de Miranda. A “Amateur”, en canvi, la voluntat de ser un altre més pur no es complirà mai, per covardia o per manca de talent, que encara fa més mal."

...

"jo mantinc una relació gairebé mística amb el teatre com a espectacle. Quan funciona, hi ha poques experiències tan intenses i tan bèsties. El teatre em deixa commocionada i exhausta".

En Jaume C. Pons li fa una altra pregunta interessant:

"J.C.P.A.: I com treballes cada conte? Quin és el teu mètode d’elaboració?

C.G.: Sóc lenta, terriblement lenta. M’agradaria escriure de manera torrencial, però no puc, no en sé. Normalment el conte m’arriba en un estat molt embrionari, i té formes molt estranyes: paraules soltes, un tríptic de menjar xinès, una imatge, un eco, un poema, la meva perspectiva d’un moment concret des d’un estat d’ànim concret. Suposo que cadascú té el seu imaginari inevitable i la seva manera de fer...Amb els contes de Silenci a taula tenia l’obsessió d’aconseguir que el text fos intens en el mínim espai possible."

I per finalitzar us deixarem per llegir dues visions diverses sobre el llibre:

Per una banda,  Jaume C. Alorda a blogs.arabalears creu que " Cristina Garcia és una indagadora meravellosa de la psique humana, i sap retratar absolutament l’essència torturada d’aquestes humanitats que serveixen d’exemple o també de catarsis que caminen.  Els personatges de Cristina Garcia estan obsedits per viure realitats paral·leles que ells mateixos han inventat per evadir-se del context, normalment miserable i sense futur, que els parapeteja talment en un conflicte bèl·lic de vastament tràgiques resolucions. Precisament, perquè estan obsessionats per aquestes altres vides més altes, incapaces d’existir realment, viuen en un context quasi teatral: les referències al teatre són constants. De fet, Silenci a taula es podria entendre perfectament, també, damunt d’un escenari, amb éssers incapaços de trencar la barrera de la mudesa: per això el títol és tan encertat, perquè es una al·lusió directa al conte últim però també engloba a la perfecció la resta de textos.

Aquí dins hi ha molt de Dorothy Parker (com a retratista inclement de la realitat), d’Alice Munro (on cada conte sembla una cacera d’ànimes) o James Joyce (pel costat epifànic). I on queden els autors catalans? Potser podríem relacionar Cristina Garcia amb les petges deixades anar per Alba Dedeu o Yannick Garcia, per esmentar dos dels contistes actuals més representatius i identificables a través d’aquestes pàgines.

Per això, gràcies al mestratge d’aquests precedents ineludibles, cada conte funciona, de forma estructural, com un quadre independent però conformen, tots plegats, un retaule íntegre i integral, una novel·la fragmentada d’humanoides desballestats". 

Però en canvi, Aleix Tura Vecina al blog El camí no escollit  creu que "Tot i estar generalment ben executat, però, el primer llibre de Cristina Garcia Molina no acaba de materialitzar-se en un recull emocionant des del punt de vista literari. La delicadesa i riquesa lingüística d’alguns contes es veu contrarestada per una certa monotonia tant en termes de forma com de contingut. Moltes de les peces (exceptuant de forma clara les que lidien amb la mort d’una mare, tema que apareix en dos bons contes), de fet, posseeixen la rotunditat una mica freda i artificiosa que s’ensenya i es practica als tallers d’escriptura. Agradable? Sí. Bo? Gairebé".

Quin regust ens han deixat a nosaltres els seus relats? Quins ens ha agradat més? Què en pensem de la seva manera d'escriure? Voleu saber quins dels 17 contes són autobiogràfics i quins són completament inventats? Per què darrere l'escriptura hi ha, moltes vegades, la necessitat o la urgència? Com ens poden ajudar les escoles d'escriptura a trobar la nostra veu? Quins projectes futurs té pensats la nostra autora? Novel·la, Teatre?

Totes aquestes preguntes poden tenir resposta el dijous dia 2 de juny al berenar-sopar amb Cristina García. 

Veniu tots i totes ben inspirats!

Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf

‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf

‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf
Jaume D. Alorda

EL JUEGO DE RIPPER, de Isabel Allende

Quina Isabel Allende coneixem?

Coneixem la Isabel Allende escriptora xilena que va ser catapultada a la popularitat literària amb La Casa de los espíritus (1982) i des de llavors ha escrit més de 20 obres, entre les que hi ha sobretot novel·les, però també una trilogia juvenil, memòries i assajos . L'escriptora de prosa fluïda, que posseix una gran habilitat per dibuixar personatges complexos i una gran debilitat pels temes espirituals o amb rerefons de "realisme màgic".

Però, coneixem la Isabel Allende feminista, la que té una fundació que treballa per la vida digna de les dones, compromesa en eliminar tot tipus de violència cap a les dones a diferents part del món?

Coneixem la Isabel Allende crítica amb la política d'alguns països, especialment llatinonamericans, encaparrats a fer créixer les desigualtats socials i per tant la violència, en comptes d'intentar apaivagar-la?

Coneixem la Isabel Allende positiva, optimista, lluitadora que reflexiona sobre el fet inevitable de fer-se gran i que pensa que cal viure la vida apassionadament a qualsevol edat?

Si voleu conéixer-la millor entreu al seu web i mireu com  defensa les seves idees en els vídeos que teniu abans enllaçats.  

Com presenta l'autora la seva primera novel·la policíaca,  El joc de Ripper (2014)?

Quines són les principals preguntes que li fan els periodistes sobre la novel·la, els personatges, les influències, el seu estil, i els seus plans per obres futures?

L'autora també s'explica a lles següents entrevistes:  Jorge Ayora a melibro.com o amb Jorge Ramos del maig del 2014.


Ja sabem doncs que l'escriptora va decidir posar-se a escriure sola la novel·la un 8 de gener, com totes les seves novel·les, sense saber massa com seria la seva trama fins que va veure la seva neta jugar al joc de Ripper on line. També sabem que l'ambienta a la badia de San Francisco, una àrea que coneix molt bé perquè fa més de 25 anys que hi viu juntament amb el seu segon marit, Will Gordon, famós autor de novel·les negres, que apareix esmentat un parell de cops dins l'obra  i que li dóna algun consell professional, com ara el seu començament potent. 

L'autora explica que tots els personatges de la novel·la estan inspirats en persones reals:
L'Amanda Martín amb la seva neta quan tenia 16 anys, Blake Jackson amb l'avi que li haguès agradat tenir,  l'Indiana Jackson amb una seva amiga "sanadora" argentina , Ryan Miller amb un navy seal de Washington que va accedir a documentar-la, Elsa i la seva parentela d' immigrants il·legals, amb la senyora de la neteja que té, tots els profesionals de la Clínica Holística amb terapeutes alternatius que han visitat des que al seu home li van diagnosticar fribrosi pulmonar, etc. 

El desenvolupament dels nombrosos personatges  ocupa una gran part de l'obra i com explica la mateixa autora és una característica del seu estil particular que no ha volgut abandonar encara que es tractés de fer una novel·la policíaca.  Tampoc deixen d'aparèixer temes secundaris que sempre han preocupat a l'autora com, la desigualtat social, l'ecologia, la generació hippy, les relacions gays, la relació entre cos i ànima, els poders sobrenaturals... De fet, aquests temes secundaris enriqueixen la pròpia investigació policíaca i li confereixen profunditat literària.  

Hi ha hagut polèmica sobre si la novel·la es planteja realment com una ironització o parodia del gènere negre com la mateixa autora ha suggerit  "En el fondo me burlo del género". He hecho un poco como hace Cervantes cuando se burla de las novelas de caballerías y escribe el Quijote", le decía hoy a Efe Allende en una entrevista que tuvo lugar poco antes de que presentara la novela en la Casa de América ( Ana Mendoza, EFE 24/01/2014).  Alguns crítics repeteixen aquesta visió de l'obra, com Aurora Intxausti a Cultura EL PAÍS 29 /01/2014.

No sé què en pensareu, però nosaltres creiem que ho argumenta molt bé Joan Estruch a eldiario.es/catalunya 17/03/2014

"No ponemos en duda que Isabel Allende tuviera la intención de parodiar los tópicos de la novela policial. Así parece indicarlo el título escogido, que desplaza la atención del  lector hacia una línea argumental secundaria, la de unos quinceañeros aficionados a juegos de rol detectivescos. Pero creemos que pocos lectores compartirán la afirmación de que la novela es una parodia. Y es que en El juego de Ripper contiene escasas dosis del ingrediente fundamental de la parodia: la imitación exagerada y burlesca de un referente claro y conocido. En la novela de Isabel Allende no hay situaciones ni personajes ridículos, risibles, ni exageraciones burlescas basadas en los clásicos del género: Poe, Conan Doyle, Hammett, etc.

Lo que hace es servirse con sutil maestría de la estructura formal de la novela policial para encajarla en su propia, larga y madura tradición narrativa.

Por eso los aficionados a sus novelas encontrarán en esta los componentes típicos del mundo narrativo de Isabel Allende: multitud de personajes bien trazados (especialmente los femeninos),  que van buscando el amor de su vida; que se sirven de recursos esotéricos; que cultivan los vínculos familiares; que se relacionan intercambiando amistad y emociones sinceras; que rehúyen la agresividad, el poder, la prepotencia, el dinero… Y todo ello bien contado, con un arte narrativo muy controlado y que, sin embargo, parece espontáneo. Esos son los valores nucleares de El juego de Ripper, todavía más atractivos porque vienen envueltos con una seductora intriga policial".

Un del punts més fluixos que hem trobat a l'obra és el poc partit que ha tret al joc de rol dels nois detectius. A part del paper o àlies que representaven cadascun i que donaven algun matís diferent a la informació nova que oferien sobre els assassinats, la resta de les seves intervencions poc tenien de joc de rol, de fet, eren simplement un grup d'adolescents que analitzaven dades policials, no pas que juguessin un joc de rol. 

De totes maneres el que sí que no podem de cap manera discutir a Isabel Allende és la seva gran capacitat narrativa: la seva extraordinària prosa, de fàcil lectura, àgil, que ha sabut intercalar escenes més descriptives amb tocs d'humor (especialment pel que fa a l'inspector Martín), amb escenes de més d'acció i d'altres de més dramàtiques per anar creant un ambient de suspens que creixerà fins arribar al desenllaç de l'obra.

I que us ha semblat aquest final? Verosímil o inverosímil? Anticlimàtic o per, altra banda, molt romàntic?

Ens ha agradat l'obra? Parodia o no? Personatge interessants, personatges superfluus? Per què joc de rol? I el final?:  La polèmica està servida!  Ens veiem a la nostra tertúlia i en seguim parlant!

DISSABTE, de Ian McEwan

El novel·lista i guionista Ian McEwan va néixer a Aldershot (Anglaterra) el 1948 i va estudiar una llicenciatura i un màster en Literatura anglesa a les Universitats britàniques de Ussex i East Anglia, respectivament. Ha estat un autor prolífic des dels anys 70 i ha rebut un gran reconeixement de la crítica especialitzada i nombrosos premis, entre ells, el Booker. Se'l considera un dels autors més singulars del "dream team" dels escriptors anglesos actuals, juntament amb Martin Amis, Julian Barnes o Kazuo Ishiguro. 

Si voleu saber més coses sobre el tarannà d'aquest autor, la seva manera d'afrontar l'escriptura, els seus temes preferits... Podeu recòrrer al següent material:

En el vídeo-entrevista per a The Guardian (24/03/2012) llarg i en anglès, descobrim un Ian McEwan tímid, reposat, però alhora molt irònic, que parla de com escriu, què li interessa, com viu, etc. 

L'opinió de l'autor sobre la invenció d'històres, la novel·lística: ÉS ENCARA NECESSÀRIA. Vídeo curt -entrevista de Kosmopolis 11/ (25/03/2011)en anglès.

Si voleu saber com s'inspira,d'on sorgeixen les seves idees per les novel·les, mireu el següent vídeo: explica que pricipalment s'inspira mentre camina, fa excursionisme o viatja. També a vegades força la idea, o sigui, fa un exercici de pura tècnica narrativa.  Li agrada que  les seves històries tinguin contacte amb  la realitat del seu present...

És interessant consultar la Pàgina web d'Ian McEwan amb informació sobre Saturday, evidentment en anglès. Hi trobareu un munt d'enllaços a articles de tot el món que repassen la trajectòria de l'autor i, també, de l'obra que ens ocupa. On, fins i tot, podem trobar la recepta de peix que el protagonista de la novel·la prepara per a la reunió familiar. 

Tal com bé expressa Santiago Roncagliolo, El país (13/11/2015), McEwan té un estil particular, realista, detallista, contectat amb la realitat present, posant l'accent amb la tensió narrativa... :

"Como un veneno, a lo largo de su carrera, los temas de McEwan han ido atravesando la epidermis y acercándose al cerebro. Lo mismo ha ocurrido con su prosa. Ciertamente, a este autor nunca le ha interesado la pirotecnia. No le atrae el divertido virtuosismo de su compañero de generación Martin Amis, capaz de colocar 12 seudónimos de “pene” en la misma frase. Tampoco tiene la imaginación de Kazuo Ishiguro, que se mueve con la misma soltura en la ciencia ficción o en un cuento de hadas. Lo de McEwan siempre ha sido realismo directo y austero, sin experimentos. Aun así, en sus primeros trabajos, McEwan ponía el acento en la tensión narrativa. Algo terrible siempre estaba a punto de ocurrir. Alguien iba a sacar una navaja para cortarle las bragas a alguien. En cambio, conforme se adentra en el siglo XXI, su estilo va regresando al XIX."

Dissabte (2005) és la seva dotzena novel·la i guanyadora del "James Tait Black Memorial Prize".

Les caràtules de les seves edicions ressalten els aspectes claus de la trama: el dia del protagonista comença quan es testimoni, des del balcó de casa seva, d'un accident aeri. Des de llavors, l'autor fa que assitim al dissabte del metge neurocirurgià Henry Perowne  a través dels seus ulls, del seu estat d'ànim i de la seva ment. Vivim les seves 24 hores, que comecen escolant-se de manera lentíssima fins agafar un ritme trepidant al final. L'autor amb una gran habilitat narrativa fa que els lector visqui aquest dissabte a través de la  pròpia percepció del pas del temps del seu protagonista. 

  

La història de la novel·la Dissabte diríem que està molt acotada, molt meditada, en tots els sentits. Pel que fa al temps i al lloc, es situa  a Londres el 15 de Febrer del 2003, el dia de la gran protesta contra la invasió a l'Iraq. Pel que fa als personatges, de fet es tracta de narrar el món interior i el que succeeix a Perowne, un metge neurocirurgià durant el període d'aquest dia. Mentre anem descobrint com pensa, com  es sent davant dels esdeveniment, com es relaciona  amb els altres, també anem descobrint la resta de personatges secundaris, especialment la seva família:  la seva dona, advocada que treballa per a un diari, el fill que sembla ser un crack del blues, la seva filla poetessa, que acaba de publicar un llibre de poemes,  una passió fomentada pel famós poeta, ara en hores baixes, o avi matern, i una mare que està en una residència degut a Alzheimer.   

Alguns crítics, com per exemple José Ramón Ruisánchez  (Letras Libres Abril 2006) assenyalen que " Los Perowne, como grupo, muestran el perfil que define a los personajes del mejor McEwan: todos son guapos, sus considerables inteligencias se han ejercitado en educaciones dilatadas, han triunfado en casi todos los aspectos de la vida y, sobre todo, son profundamente buenos". De fet, alguns crítics, com Adam Begley (The New York Observer-traduït a la Nación 05 /11/2005)s'atreveixen a dir que tant la casa com la família Perowne s'assemblen "massa" a la pròpia família McEwan.

Però també descobrim en Baxter,  l'altra cara de la moneda. Un personatge que degut a una malaltia neurològica es converteix en el malson de Perowne, primer al carrer on es deslliura de miracle de sortint  il·lès de les seves agressions,  i després a casa, quan en una molt esperada reunió familiar, apareix de nou, i posa un ganivet al coll de la seva esposa, fa despullar a la seva filla, agradeix a l'avi...   Tot sembla indicar que Baxter posarà un punt i final a la família acomodada i feliç del nostre protagonista. Finalment la situació de terror fa un tom, però el protagonista ja no serà ben bé el mateix que quan s'ha llevat.  

Aquesta sembla ser, també, una fasceta recurrent d' Ian McEwan, segons la crítica.  L'autor vol fer reflexionar als lectors, vol posar en dubte el model d'existència occidental, basada en la opulència, la llibertat, la commiseració, l'acolliment des de la superioritat. 

Ens envia, doncs, també, amb Dissabte,  un missatge sobre com la vida tranquil·la, lliure i acomodada de moltes persones triomfadores , és sumament fràgil, com en qualsevol moment, fins i tot, pot deixar de ser. Sembla que els crims comesos diàriament a les nostres ciutats, a més a més dels atemptats de New York el 2001, el de Londres el 2005 , els de Paris el 2015... li donarien tota la raó. 

A la nostra tertúlia sobre la novel·la podem tractar diferents aspectes de l'obra:

• Com és Henry Perowne? Es transforma al llarg del seu dia, tant trepidant?
• La versemblança o no de l'argument.
• El pas del temps, la percepció del temps, el ritme de la novel·la.
• El pensament racionalista (Perowne) "versus" pensament artístic (fills,sogre).
• La poètica de la ciència (neurocirurgia, què és el cervell, la consciència...)
• L'estil acurat, realista i detallista de l'autor
• Les consideracions polítiques dels personatges 
• La reflexió ètica de com vivim a les principals ciutat d' occident

Si voleu veure algunes de les opinions que han expressat altres lectors de clubs de lectura que l'han llegit, mireu els següents blogs:

El racó del club- club de lectura de la biblioteca de Celrà
Biblioblog- club de lectura de la biblioteca de Vilanova i la Geltrú

La  crítica del 2005 (De Llibres 13/12/ 2005) no deixava de ressaltar que es tractava d'una novel·la absolutament contemporània. Tot i haver passat 10 anys de la seva publicació encara penseu que és ben actual?

Us han quedat ganes de llegir més obres de Ian McEwan?