dilluns, 25 d’octubre del 2021

LA VIDA AL DAVANT, dr Romain Gary (Émile Ajar)




Biografia de l'autor:





Romain Gary neix a Vilna, Lituània, el 1914, en una familia jueva. El pare els va abandonar quan ell tenia onze anys i a partir d’aquell moment és criat només per la mare. Al 1914 marxen amb la mare a França. Allà va estudiar Dret i va lluitar a la 2ª Guerra Mundial allistat a les tropes franceses. Va treballar com a diplomàtic a Nova York, Londres i Los Ángeles.

Com a escriptor hem de destacar que va escriure més d’una trentena d’obres i que va guanyar dues vegades el Premi Goncourt, la primera vegada al 1956 amb l’obra  Les raines du ciel, i la segona vegada al 1975 amb l’obra que llegim, La vie devant soi. Aquesta segona vegada va aconseguir guanyar perquè es va presentar amb un pseudònim, Émile Ajar, perquè aquest premi no s’atorga mai dues vegades a la mateixa persona. Més endavant ell mateix va explicar la veritat.

Va estar casat dues vegades, primer amb Lesley Blanch i més endavant amb l’actriu Jean Seberg que es va suïcidar i que va enfonsar l’autor en una depressió que també el va portar al suïcidi al 1980.

 

De l’obra que llegim se n’han fet dues versions al cinema, una el 1977  en la que el paper de Sra Rosa el feia Simone Signoret i una altra més recentment on aquest paper el representava Sofia Loren.

 Us poso una fotografia de cada protagonista perquè decidiu vosaltres quina s'adiu més al personatge descrit per Gary:










La majoria de crítiques literàries  parlen molt bé d'aquesta novel.la. Us deixo alguns enllaços per si les voleus llegir:

 https://www.isabadell.cat/cultura/critica-literaria-la-vida-al-davant-de-romain-gary/

http://quaderndemots.cat/la-vida-al-davant-romain-gary/

https://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com/2014/04/la-vida-al-davant-romain-gary-emile-ajar.html

 

 

Us passo també un resum de l’argument que va Roslyn Fuller en un article al diari El País:

Sinopsis

El 1975 una novel·la fresca i original, signada per un desconegut Émile Ajar, guanyava el premi Goncourt, el més prestigiós de França. Romain Gary despistava així el jurat, el públic i la crítica amb aquesta insòlita història d’amor, la de l’afecte d’un noiet àrab, Momo, per una vella jueva, la senyora Rosa, al barri parisenc de Belleville. Els adults -l’ancià cec que li ensenya àrab, la prostituta transsexual que viu dos pisos més avall, la mateixa senyora Rosa- solen dir-li a Momo que té «tota la vida al davant», però ell, veient com ells han perdut l’alegria, la felicitat i la salut, dubta si això és realment un motiu de joia o una maledicció. Novel·la bellíssima i alhora inquietant, amb milions de lectors a França, La vida al davant és molt més que la història d’uns personatges marginals, inoblidables, al París dels anys setanta; és un relat ple d’humor, vitalista i molt actual sobre la importància d’estimar per sobreviure a les adversitats. La vida al davant és, encara, l’única obra de Romain Gary traduïda al català. «La vida al davant és un dels grans llibres de tots els temps.» – Roslyn Fuller

 

Vaig triar proposar-vos La vida al davant perquè crec que nosaltres podem entendre força els personatges i el barri on es sitúa l’acció. Tot i que Belleville (ironia!) és un barri de les banlieus de París i que potser a casa nostra no és tan extrem, sí que ens podem posar en situació

L’autor ens ha volgut presentar una reflexió sobre la vida des de la mirada d’un infant, però en molts moments no ens l’acabem de creure. Per molt que els nens que viuen en situacions desafavorides poden comportar-se com adults molt aviat, sovint sentim darrere la veu de Momo, el nen protagonista, la veu i les reflexions de l’autor. Aquesta és una sensación personal que he tingut vàries vegades durant la lectura del llibre. (I així com en La drecera, de Miquel Martín, que també ho narra un nen,  aixó no em va passar, aquí si i no m’agrada gaire)  PÀG 34, 75

A vegades fins i tot, aquesta manera de relatar a través dels ulls d’un infant pot resultar massa repetitiu, tot i que hi ha crítiques que ho troben molt encertat i que donen vivesa i frescor al relat.D’aquest relat de Momo en dependrà el llenguatge utilitzat. Una llengua plena d’expressions mal dites com ara PROXINETA, DEFENSAR-SE AMB EL CUL, FER-SE AVORTAR, ALENACIÓ…. que volen remarcar la joventut del personatge. De fet, en una entrevista el mateix traductor explica que va revisar al cap d’un temps la traducció i la va modificar per posar més èmfasi en aquest llenguatge desmanegat i infantil:


 Jordi Martín Lloret, traductor

“Traduir és relacionar-se amb un text de la manera més íntima possible, és necessitar entendre un text per estimar-lo”

 

Al llarg de la lectura ens imaginem l’època en què està ambientada pels comentaris que van fent els personatges, però l’aparició del pare de Momo dóna una informació rellevant: deixa el petit Mohamed a la sra Rosa el 7 d’octubre de 1956. Aquesta data ens sitúa i fa créixer Momo de cop. També ens fa saber què va passar amb la família del noi.

A travès d’un relat aparentment innocent, l’autor ens parla de molts temes:

-l’orfanesa

-el desarrelament

-els traumes de la 2a Guerra Mundial

-el deteriorament físic i psíquic de la gent gran.

- la solitud, però també la germanor que s’estableix entre els personatges necessitats. Com diu Momo : “a França no hi ha tribus per culpa de l’egoisme”.

De tota la corrua de personatges que van aparaixent Momo i la Sra Rosa en són la parella protagonista.

Momo, un nen amb una vida d’adult que és capaç d’estar fumant i alhora quedar-se embadalit davant un aparador on hi ha un circ de joguina (pàg 77). Un nen que serà l’únic de tots els que cuida la Sra Rosa a qui no venen a buscar i que es queda amb ella per evitar que la sra. Rosa sigui “ la campiona del món dels vegetals”(pàg 211), que resta al seu costat mirant-la en silenci(pàg 50) i li dóna la mà quan es queda “penjada”, però que també ens fa una descripció brutal i descarnada del deteriorament físic de la sra. Rosa. Momo, que ven el seu gos estimat perquè entén que la vida que porta “no és vida per a un gos” (pàg 24).

A la sra Rosa la coneixem ja molt deteriorada, però gràcies a la foto que conserva de quan tenia quinze anys sabem que era una noia polonesa, jueva a qui “li esperaven un munt de coses bones”(pàg 108) que la política de Hitler va truncar. Ella i el Sr Hamil seran els educadors de Momo i li donaran una visió àcida però tendre del què és la vida. Una vida que té al davant. Expressió que es repeteix diverses vegades en el text.

Són dos personatges amb una simbiosi perfecta, es necessiten un a l’altre.

La resta de personatges que apareixen poden semblar una mica estereotipats: el metge, el senyor Katz, tan prudent; la Sra Lola, el transvestit ple d’energia positiva; el sr. Walambo, que “és un negre del Camerun que va venir a França per escombrar-la” (pàg 141), els germans Zaoum, que pugen i baixen el doctor Katz i fins i tot porten la señora Rosa a voltar perquè “el cor és el pitjor que hi ha per a les escales”(pàg 151); Banània, el nen negre a qui porten a veure negres come ll perquè s’hi acostumi. La noia rossa, benestant, que amb la seva familia acabaran  acollint Momo.

La vida al davant acaba d’una manera optimista. Tot i que per arribar a aquest final hem hagut d’assistir a les misèries i reflexions que Momo i els altres ens posen davant els ulls i hem d’acomiadar la señora Rosa a qui Momo va maquillant i empolainant per evitar que faci pudor i que ens recorda la imatge del pallasso vell que es va despintant mentre plora en acabar la seva última funció.

 

(Les pàgines de les cites són de l’edició que he llegit jo)


Ens hem trobat el 7 d'octubre de 2021 i a tothom ha agradat molt aquesta novel.la. Potser pel fet de viure en un poble on també hi ha molta diversitat ens ha ajudat a empatitzar amb aquesta obra entranyable

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada