Romain Gary neix a Vilna, Lituània, el 1914, en una familia jueva. El pare els va abandonar quan ell tenia onze anys i a partir d’aquell moment és criat només per la mare. Al 1914 marxen amb la mare a França. Allà va estudiar Dret i va lluitar a la 2ª Guerra Mundial allistat a les tropes franceses. Va treballar com a diplomàtic a Nova York, Londres i Los Ángeles.
Com a escriptor hem de destacar que va escriure més d’una trentena d’obres i que va guanyar dues vegades el Premi Goncourt, la primera vegada al 1956 amb l’obra Les raines du ciel, i la segona vegada al 1975 amb l’obra que llegim, La vie devant soi. Aquesta segona vegada va aconseguir guanyar perquè es va presentar amb un pseudònim, Émile Ajar, perquè aquest premi no s’atorga mai dues vegades a la mateixa persona. Més endavant ell mateix va explicar la veritat.
Va estar casat dues vegades, primer amb Lesley Blanch i més endavant amb l’actriu Jean Seberg que es va suïcidar i que va enfonsar l’autor en una depressió que també el va portar al suïcidi al 1980.
De l’obra que llegim se n’han fet dues versions al cinema, una el 1977 en la que el paper de Sra Rosa el feia Simone Signoret i una altra més recentment on aquest paper el representava Sofia Loren.
Us poso una fotografia de cada protagonista perquè decidiu vosaltres quina s'adiu més al personatge descrit per Gary:
La majoria de crítiques literàries parlen molt bé d'aquesta novel.la. Us deixo alguns enllaços per si les voleus llegir:
https://www.isabadell.cat/cultura/critica-literaria-la-vida-al-davant-de-romain-gary/
http://quaderndemots.cat/la-vida-al-davant-romain-gary/
https://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com/2014/04/la-vida-al-davant-romain-gary-emile-ajar.html
Us passo també un resum de l’argument que va Roslyn
Fuller en un article al diari El País:
Sinopsis
El
1975 una novel·la fresca i original, signada per un desconegut Émile Ajar,
guanyava el premi Goncourt, el més prestigiós de França. Romain Gary despistava
així el jurat, el públic i la crítica amb aquesta insòlita història d’amor, la
de l’afecte d’un noiet àrab, Momo, per una vella jueva, la senyora Rosa, al
barri parisenc de Belleville. Els adults -l’ancià cec que li ensenya àrab, la
prostituta transsexual que viu dos pisos més avall, la mateixa senyora Rosa-
solen dir-li a Momo que té «tota la vida al davant», però ell, veient com ells
han perdut l’alegria, la felicitat i la salut, dubta si això és realment un motiu
de joia o una maledicció. Novel·la bellíssima i alhora inquietant, amb milions
de lectors a França, La vida al davant és molt més que la història d’uns
personatges marginals, inoblidables, al París dels anys setanta; és un relat
ple d’humor, vitalista i molt actual sobre la importància d’estimar per
sobreviure a les adversitats. La vida al davant és, encara, l’única obra de
Romain Gary traduïda al català. «La vida al davant és un dels grans llibres de
tots els temps.» – Roslyn Fuller
Vaig triar proposar-vos La vida al davant perquè
crec que nosaltres podem entendre força els personatges i el barri on es sitúa
l’acció. Tot i que Belleville (ironia!) és un barri de les banlieus de
París i que potser a casa nostra no és tan extrem, sí que ens podem posar en
situació
L’autor ens ha volgut presentar una reflexió sobre la vida
des de la mirada d’un infant, però en molts moments no ens l’acabem de creure.
Per molt que els nens que viuen en situacions desafavorides poden comportar-se
com adults molt aviat, sovint sentim darrere la veu de Momo, el nen
protagonista, la veu i les reflexions de l’autor. Aquesta és una sensación
personal que he tingut vàries vegades durant la lectura del llibre. (I així
com en La drecera, de Miquel Martín, que també ho narra un nen, aixó no em va passar, aquí si i no m’agrada
gaire) PÀG 34, 75
A vegades fins i tot, aquesta manera de relatar a través
dels ulls d’un infant pot resultar massa repetitiu, tot i que hi ha crítiques
que ho troben molt encertat i que donen vivesa i frescor al relat.D’aquest
relat de Momo en dependrà el llenguatge utilitzat. Una llengua plena
d’expressions mal dites com ara PROXINETA, DEFENSAR-SE AMB EL CUL, FER-SE
AVORTAR, ALENACIÓ…. que volen remarcar la joventut del personatge. De fet, en
una entrevista el mateix traductor explica que va revisar al cap d’un temps la
traducció i la va modificar per posar més èmfasi en aquest llenguatge
desmanegat i infantil:
Jordi Martín Lloret, traductor
“Traduir
és relacionar-se amb un text de la manera més íntima possible, és necessitar
entendre un text per estimar-lo”
Al llarg de la lectura ens imaginem l’època en què està
ambientada pels comentaris que van fent els personatges, però l’aparició del
pare de Momo dóna una informació rellevant: deixa el petit Mohamed a la sra
Rosa el 7 d’octubre de 1956. Aquesta data ens sitúa i fa créixer Momo de
cop. També ens fa saber què va passar amb la família del noi.
A travès d’un relat aparentment innocent, l’autor ens
parla de molts temes:
-l’orfanesa
-el desarrelament
-els traumes de la 2a Guerra Mundial
-el deteriorament físic i psíquic de la gent gran.
- la solitud, però també la germanor que s’estableix entre
els personatges necessitats. Com diu Momo : “a França no hi ha tribus per
culpa de l’egoisme”.
De tota la corrua de personatges que van aparaixent Momo i
la Sra Rosa en són la parella protagonista.
Momo, un nen amb una vida d’adult que és capaç d’estar
fumant i alhora quedar-se embadalit davant un aparador on hi ha un circ de
joguina (pàg 77). Un nen que serà l’únic de tots els que cuida la Sra Rosa a
qui no venen a buscar i que es queda amb ella per evitar que la sra. Rosa sigui
“ la campiona del món dels vegetals”(pàg 211), que resta al seu costat
mirant-la en silenci(pàg 50) i li dóna la mà quan es queda “penjada”, però que
també ens fa una descripció brutal i descarnada del deteriorament físic de la
sra. Rosa. Momo, que ven el seu gos estimat perquè entén que la vida que porta
“no és vida per a un gos” (pàg 24).
A la sra Rosa la coneixem ja molt deteriorada, però
gràcies a la foto que conserva de quan tenia quinze anys sabem que era una noia
polonesa, jueva a qui “li esperaven un munt de coses bones”(pàg 108) que
la política de Hitler va truncar. Ella i el Sr Hamil seran els educadors de
Momo i li donaran una visió àcida però tendre del què és la vida. Una vida que
té al davant. Expressió que es repeteix diverses vegades en el text.
Són dos personatges amb una simbiosi perfecta, es
necessiten un a l’altre.
La resta de personatges que apareixen poden semblar una
mica estereotipats: el metge, el senyor Katz, tan prudent; la Sra Lola, el
transvestit ple d’energia positiva; el sr. Walambo, que “és un negre del
Camerun que va venir a França per escombrar-la” (pàg 141), els germans
Zaoum, que pugen i baixen el doctor Katz i fins i tot porten la señora Rosa a
voltar perquè “el cor és el pitjor que hi ha per a les escales”(pàg
151); Banània, el nen negre a qui porten a veure negres come ll perquè s’hi
acostumi. La noia rossa, benestant, que amb la seva familia acabaran acollint Momo.
La vida al davant acaba
d’una manera optimista. Tot i que per arribar a aquest final hem hagut
d’assistir a les misèries i reflexions que Momo i els altres ens posen davant
els ulls i hem d’acomiadar la señora Rosa a qui Momo va maquillant i
empolainant per evitar que faci pudor i que ens recorda la imatge del pallasso
vell que es va despintant mentre plora en acabar la seva última funció.
(Les pàgines de les cites són de l’edició que he llegit
jo)
Ens hem trobat el 7 d'octubre de 2021 i a tothom ha agradat molt aquesta novel.la. Potser pel fet de viure en un poble on també hi ha molta diversitat ens ha ajudat a empatitzar amb aquesta obra entranyable