dimarts, 1 de maig de 2018

ENTRE DOS SILENCIS, d'Aurora Bertrana

Aquest 2017 s'ha commemorat l'any Bertrana, el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana (1867-1941) i el 125è aniversari del naixement d'Aurora Bertrana (1892-1974).

Aconsellats per Rafel Nadal, els membres del club vam decidir també conèixer de més a prop Aurora Bertrana a través de la lectura Entre dos silencis (1958).

Mentre llegíem la seva novel·la ens vam assabentar de l'exposició temporal al Museu d'Història de Girona titulada El desig de viure i d'escriure Prudenci i Aurora Bertrana. Ens vam apuntar a una visita guiada amb la Neus Real,  gran coneixedora i autora de la darrera biografia sobre Aurora.

A l'exposició, la Neus comença revelant-nos els entrellats de muntar una exposició i, tot seguit, ens endinsem en la vida dels Bertrana, pare i filla, a través de 5 espai-moments clau.


Recordem els 5 moments d'Aurora:

1. IMPRESSIONS D'UNA ESTUDIANTA: Aurora s'inicia en l'art de mà de la música.


Estudia el violoncel primer a Girona, després a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i a partir de 1922 a l'Institut de Jaques-Dalcroze de Ginebra. Funda un trio de jazzwomen que actua a hotels i restaurants de Suïssa. L'any 1925 es casa amb l'enginyer suís Denys Choffat.




2. LA VIATGERA: Aurora arriba a la literatura a través del viatges.



Àvida d'emocions empeny el seu marit a signar un contracte amb un francès de Tahití que volia muntar una central elèctrica a Papeete. Viu tres anys a la Polinèsia (1926-29) i comença a enviar articles de les seves experiències a revistes i setmanaris. Quan torna publica el seu primer llibre Paradisos oceànics (1930) que té un gran èxit i l'empeny a seguir escrivint: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'Illa perduda (1935), escrita amb el seu pare i El Marroc sensual i fanàtic (1936), producte del viatge que fa sola al Marroc durant diversos mesos i precedida per nombrosos articles enviats a la premsa.





Enregistrament del discurs d'Aurora Bertrana en motiu del centenari del naixement de Prudenci Bertrana al local de la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià de Barcelona (1967): Com van escriure L'Illa perduda a quatre mans *

3. L'ESCRIPTORA REPUBLICANA: Aurora es compromet intensament amb l'activitat política i social de la República.






Presideix el Lyceum Club de Barcelona, participa en la Lliga Femenina Catalana per la Pau i la Llibertat, el Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya i la Unió Femenina Franco-Catalana. És la primera dona a la llista d' ERC per Barcelona en les primeres eleccions amb sufragi femení del país. 


Aurora consolida el seu prestigi intel·lectual a través de la publicació de noves obres, però també de les seves accions feministes i socials, les  conferències i les col·laboracions a la premsa amb temes punyents.









4. ENTRE DOS SILENCIS: L'any 1938 Aurora, separada, comença el seu exili.





Primer a Ginebra, després a Perreux, França,  Prada del Conflent (1946), Andorra, Sant Cebrià i  Ginebra de nou.   Aconsegueix tornar legalment a Barcelona el 1949 gràcies als papers que el seu cosí Carles Salazar li aconsegueix. La primavera de 1946, abans de la seva estada a Prades, va en missió humanitària a Étobon (França) amb Jean i Erica de Montmollin, un matrimoni amic que l'havia acollit a Perreux. L'impacte que li va produir Étobon, el seu cementiri i la seva història en resultarà matèria per la novel·la Entre dos silencis (1958). Alguns anys abans havia reprès la seva carrera literària i publica Camins de somni (1955) i Tres presoners (1957) totes sobre la seva experiència de la II Guerra Mundial.



5. MEMÒRIA COM A REFUGI: Aurora és una autora consolidada.


Les seves darreres publicacions no reben gaire atenció, excepte Vent de grop (1967) adaptada al cinema amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua i protagonitzada per Joan Manuel Serrat, que li dona certa popularitat.

El 1966 comença a escriure les seves memòries: El primer volum, Memòries fins a 1935 (1973), guanya el Premi de la Crítica Serra d'Or. El segon, apareix de manera pòstuma el 1975. 


L'any 1967 es sol·licitada per participar en diferent actes d'homenatge al centenari del seu pare, a la Víctor Català i a fer el discurs inaugural dels Jocs Florals clandestins, dels que se'n fa enregistrament sonor.



Discurs d'Aurora Bertrana als Jocs Florals clandestins de 1967*

Discurs d'Aurora Bertrana en homenatge a Víctor Català de 1967*

*Totes les fotos de l'autora i els enllaços dels discursos que es publiquen en aquesta entrada són extrets de http://anybertrana.lletrescatalanes.cat/~anybertrana/

Acabem l'exposició a la biblioteca d'ambdós autors, on la Neus no deixa de ser la protagonista, acabant d'explicar la seva experiència de participació en l'exposició, signant dedicatòries de la seva biografia divulgativa d'Aurora. I tots/es nosaltres molt contents/es amb el munt de coses que hem après de l'autora d'Entre silencis







UN APLAUDIMENT MOLT FORT PER LA NEUS REAL!
UN GÍNGOL COM A COMUNICADORA! 


El missatge ens ha quedat clar, Aurora Bertrana va ser una dona vital, independent, moderna i compromesa amb la causa feminista i social de l'època. La seva escriptura parteix de les seves experiències viscudes, dels seus viatges, del coneixement del altres, dels seus costums, de la necessitat d'explicar-les als que no les han viscut. 

Quan quedem per parlar de la nostra lectura d' Entre dos silencis el primer que fem és recordar el temps que va passar entre la seva estada a Étobon, poble de l'Alta Saone, en missió humanitària per tal de contribuir a la seva reconstrucció després de la II Guerra Mundial (1946) i la publicació de la novel·la (1958). Alguns anys va necessitar l'autora per "alliberar-se dels fantasmes  dels afusellats" i poder novel·lar la història dramàtica que van viure les dones d'aquest poble francès castigat ferotgement per l'ocupació nazi. 

Segons diu Neus Real a la biografia de l'autora sembla ser que "originalment va ser escrita en castellà entre 1949 i 1956 amb el títol de Cementerio de fusilados, i posteriorment rebatejada La aldea sin hombres, l'obra es va publicar, finalment, el desembre de 1958. L'editor Joan Sales, "modificador impenitent de textos aliens a ell confiats" en va fer la traducció.  La seva versió, molt lliure, va indignar Bertrana, que tanmateix va considerar que ja no hi havia res a fer."(pàg 143) 


Encara avui dia es poden veure les creus blanques en record dels 39 homes i joves afusellats, en represàlia per haver mort un oficial alemany, i llegir la làpida que recorda la seva tragèdia.







La novel·la d'Aurora no parteix del crim, es centra en el darrers temps de l'ocupació nazi. A partir del què va veure en primera persona i del testimoni de les dones del poble de l' any 1946 i d'un dietari de l'únic supervivent masculí (C. Perret amb el nom fictici a l'obra de Martin Rohe), novel·la sobretot com aquest fet terrible va afectar la vida posterior del poble. No pretén ser una novel·la històrica sinó humana, els seus personatges no pretenen ser verídics, sinó reals, éssers amb contradiccions internes que reflecteixen la complexitat de viure i el fet terrible de les represàlies d'una guerra.

El títol " Entre dos silencis"  ens sembla expressa molt bé la incomunicació entre els dos bàndols en guerra, tot i que els fa viure baix el mateix sostre (no sabem si així va passar en realitat), cadascú viu segons els seus principis, en silenci, sense voler veure o entendre massa "l'altre", sense vertader diàleg (tot i els intents del tinent von Greiz per acostar-se a Marta). Si els dos silencis que esmenta el títol els interpretéssim com el "silenci dels dos bàndols", el poble d'Étobon seria qui hi hauria entre els silencis.

Però la crítica sembla decantar-se per interpretar els dos silencis com el silenci dels vius i el silenci dels morts i la seva òbvia incomunicació:“(...) Quin silenci, déu meu, quin silenci! Aquest silenci de fora... i aquest altre, més anguniós, el de dins... Perduda entre dos silencis...” (Capítol 18, pàg.160)
En aquest cas al centre dels silencis s'hi troben els vertaders protagonistes de la història el tinent Alexis von Greiz i la Marta Mons. Ambdós fan i desfan, diuen i callen en funció de la incomunicació que mantenen a causa dels fantasmes ben vius que els parlen a la seva ment.

L'Aurora sap vestir molt bé el tinent von Greiz i la Marta, els sap donar dimensió humana, d'ésser turmentats, esqueixats pel que voldrien però no poden, en contradicció el seu pensament i la seva realitat, aquests són els vertaders silencis del que parla el títol, dos aspectes (matèria i idea) de la mateixa realitat que és incapaç de dialogar, d'actuar plegada, com caldria per portar una vida íntegra i no una vida esquizofrènica.

Discutim  també a la nostra tertúlia del llibre la consistència d'altres personatges:
La Marieta Rohe ens sembla el personaje, potser més novel·lesc de tots. Una jove molt bella però de comportament frívol, permet a l'Aurora novel·lar l'afusellament,  el capità Drel que ha abusat de la noia troba la mort a mans dels anterior amants o enamorats de la noia. Aquest personatge també li permet plantejar altres temes de la figura de la dona com  "ànima lliure que no es lliga a cap home" o"cos de la dona que és pres com a botí de guerra", segons Isabel Marcillas a Violència i repressió política en Entre dos silencis (pàg.30) . En definitiva, l'autora vesteix un altre personatge tràgic, que tot i penedir-se i voler-se redreçar, ni els soldats ni els vilatans li permetran.
El capellà, un personatge desaparegut i amagat que apareix al final no ens sembla massa creïble, ens sembla un capellà fugit del temps de la Guerra Civil Espanyola, més que un capellà d'un poble francès ocupat pels nazis.
En canvi, les velles del poble, que volen l'enemic mort i vençut i que el seu odi els dona la força necessària per conxorxar-se, ordir plans, demanar ajudar al resistents i  passar missatges als emboscats ens semblen més realistes.

ben interessant amb el qual Aurora Bertrana planteja situacions en què el cos de la dona és pres com a  botí de guerra. La jove Rohe, com una nova Maria Magdalena, evoluciona  psicològicament i es penedeix del seu comportament, intenta redreçar-se,  però ni els soldats ni les mateixes vilatanes no li ho permeten.
De totes maneres tot i que es tracta d'una novel·la pessimista, l'autora dona mostres d'esperança: els joves dels pobles del voltant donaran un futur al poble i la natura que es revifa cada primavera.

Les descripcions concretes, detallades són un gran encert d' Entre dos silencis. Mostren una prosa treballada, poètica, rica de lèxic, però, alhora, viva i fàcil d'imaginar. A Maria Àngels Anglada li recorden les descripcions dels poetes anglesos per la seva claredat i precisió. Ens ha agradat especialment les descripcions detallades del paisatge per presagiar els aspectes negatius que descobrirem en la narració del principi "Els arbres, sacsejats pel vent del nord, semblaven espectres turmentats pel remordiment" (cap.1). Però la mateixa descripció del paisatge  dona pas a l'esperança al final del llibre "Però la tramuntana purificava l'aire, que es feia clar i diàfan. Pel blau pàl·lid de la tarda passaven les primeres gralles i a gran altura les grues agitaven lentament les seves ales enormes.""els castanyers, els til·lers, els pollancres i els aurons s'havien cobert de brots tendríssims".(cap.15)

Podem concloure que amb la lectura d'Entre dos silencis hem descobert una bona narradora, d'estil lleuger, vivaç, de riquesa lèxica, amb idees complexes i profundes sobre els éssers humans i la guerra, però que  desconeixíem totalment, tot i tenir-la tant a prop en el temps i en l'espai: Nascuda a Girona i no ens deixa fins el 1974.

Ens han quedat ganes de llegir més Aurora Bertrana. Ja ho sabeu, ens han recomanat el primer volum de les seves memòries!

I volem acabar amb una curiositat que hem trobat a la biografia de l'Aurora de la Neus Real i que ens sembla que molts membres del club agrairan:  Salt amb els Bertrana! Aurora va visitar Salt quan Salvador Sunyer n'era l'alcalde per la inauguració del carrer que porta el nom del seu pare, Prudenci Bertrana.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada