L'AMIGA GENIAL, d'Elena Ferrante

Qui és realment Elena Ferrante? 
Quin autor o autora s'amaga darrere d'aquest pseudònim?

Aquestes preguntes han suscitat moltes pàgines d'elucubracions i desmentiments al diaris, revistes, entrevistes i xarxa. Ja feia temps que se'n parlava, però tot es dispara al publicar-se la tetralogia amb que comença L'amiga genial.

És finalment el periodista d'investigació Claudio Gatti que el 2 d'octubre del 2016 revela la identitat de l'autora en un article en el New York Review of Books, al Il Sole 24 Ore, Frankfurter Allgemeine Zeitung i al web de notícies franceses Mediapart: Elena Ferrante és Anita Raja, la fins llavors una "només" suposada traductora de diverses obres, entre elles les de la Ferrante, i que treballava com a "freelance" per la mateixa editorial on es publicaven aquestes obres. 

Pocs dies després, com explica haperbazaar.es :

 ..." la propia Raja confirmó que sí, que ella es Elena Ferrante. En una cuenta de Twitter que duró activa ocho minutos, aclaró todas las dudas en apenas seis efímeros tuits:

"Abro este perfil en Twitter y pronto lo cerraré. Estaré aquí el tiempo necesario para explicarme".

"Lo confirmo. Soy Elena Ferrante. Pero creo que esto no cambia nada en la relación de los lectores con los libros de Ferrante".

"Esos libros son y seguirán siendo de Elena, no míos. No pretendo hablar, de ninguna manera, en primera persona, ni dar entrevistas ni declaraciones".

"Considero vulgar y peligroso el modo en el que se ha llegado a mentir para desvelar una identidad, violando la privacidad y las reglas. Pero paciencia".

"Solamente me gustaría, ahora que la curiosidad de hace años ha sido atendida, que me dejaran vivir (y escribir) en paz".

"Lo repito: no hablaré más de Elena Ferrante, no responderé en su nombre, no diré nada acerca de sus libros. Os lo agradezco. Anita Raja"." 

Per tant, finalment podem posar cara i història a aquesta autora, de 63 anys d'edat, casada amb l'autor napolità Domenico Starnone, un dels noms que es repetien com suposat "Ferrante" abans de l'anunci de Claudio Gatti.

Però amb aquesta revelació comença una nova polèmica: és lícit furgar en els pagaments d'una editorial, en les dades bancàries i restrejament de les compres immobiliàries de l'entorn d'una autora que volia, per sobre de tot, preservar l'anonimat i estar allunyada de la repercusió mediàtica?

Ràpidament han sorgir milers de veus defensant la importància dels seus llibres, de les seves obres i no pas del personatge públic de la seva autora. Mireu per exemple el missatge a Youtube de Quernini, la directora literària de Lumen, l'editorial de Ferrante a Espanya, penjat l'endemà (3/10/16) de la divulgació de Claudio Gatti:

També podeu llegir l'article del periódico "Dejad en paz a Elena Ferrante" on veiem el recolzament que l'autora rep d'altres autors com Maurizio de Giovanni, Erri de Luca, Massimo Carloto, del, fins i tot,"jo sóc Elena Ferrante" de Salman Rushdie.

Fins llavors, no és que l'autora haguès volgut està completament absent vers els seus lectors, havia concedit algunes entrevistes, mai en persona, sempre mitjançant els seus editors, únics que coneixien la seva identitat, però el que no volia era l'ofegament mediàtic que l'allunyés de l'escriptura i la lectura. Llegiu el cultura. el país del 3/10/16  i fins i tot podeu llegir l'única entrevista concedida a un mitjà en llengua espanyola també al cultura.el país el 05/11/15.

Què en penseu vosaltres? Ha fet bé Anita Raja restant a l'anonimat durant més de vint anys?

Havíeu imaginat llegint L'amiga genial que era una dona i no pas un home l'autor? I la seva edat, la feieu cap als seixanta, més gran, més jove?

A part del "misteri" de l'autoria què ens ha agradat més de l'obra?

La manera tant detallista amb que dibuixa la Itàlia dels anys 50: el sistema escolar, la política, els contrastos de barris a Nàpols, la situació econòmica... Alguns crítics diuen que té un estil hiperrealista, a vegades fins i tot tirant cap al naturalisme. I estaríeu d'acord?

Quan llegíeu us imaginàveu els escenaris més o menys com a aquestes fotos antigues de la ciutat de Nàpols?

Les protagonistes: "Lila y Lenù son las dos mitades de la misma mujer", com diu el cultura del Mundo 15/11/15 ? A través de les seves quatre novel·les resegueix la vida d'aquestes dues protagonistes durant més de 60 anys.

Pot ser que fins i tot les dues personalitats de les protagonistes marquin l'estil de la/les novel·la/es com diu MICHIKO KAKUTANI | 27/11/2015 ?  "De hecho, el estilo de la autora -lúcido y directo, pero con un ciclónico mar de fondo- es en gran medida reflejo de las dos protagonistas. Elena tiene una visión de la vida decididamente lineal, y, en su papel de narradora, suele adoptar un tono práctico. Sin embargo, esa apariencia de control oculta unas emociones agitadas y caóticas que recuerdan a Lila. Este constante pulso entre distancia y turbación (o, utilizando los términos de los clásicos tan amados por la autora, entre racionalidad apolínea y fiereza dionisíaca) crea una especie de corriente eléctrica alterna que otorga a las novelas una convincente tensión narrativa.

Com continuarà la seva història? Volem saber-ne més? Us ha enganxat Elena Ferrante?

De tot això i més en parlarem aquest dimecres 30 de Novembre. Us esperem a tots i a totes!

LES PERERES FAN LA FLOR BLANCA, de Gerbrand Bakker

Sabem que Gerbrand Bakker va néixer a Wieringerwaar, una zona rural dels Països Baixos, el 1962.  Sabem que va estudiar Filologia, però que ha combinat les feines de filòleg amb altres feines com la de jardiner o la d'instructor de patinatge de velocitat sobre gel. Com a filòleg ha traduït d'obres de l'anglès al holandès, subtitulat documentals de natura i sèries de televisió i també és un dels autors del Diccionari etimològic holandès. És guanyador de varis premis literaris com l'IMPAC el 2010, el LLibreter o l'Independent Foreign Fiction Prize el 2013. Actualment, es considera a Bakker com un dels grans escriptors del panorama europeu amb traduccions a més de 20 idiomes i, sens dubte, com un autor de referència als instituts del seu país i d'altres països del nord d'Europa.

Però com parla i pensa Gerbrand Bakker? De què van els seus altres llibres? Com treballa quan escriu?

Mireu els següents vídeos i us en fareu una idea.

Via llibre- Gerbrand Bakker i Luci Gutiérrez 
(11/03/2013.Des del minut 2.05 fins al minut 8.50. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció al català.)

La Cueva del Erizo (10 /12/2013. En motiu de la publicació de Deu oques blanques. Traducció escrita al castellà)

 

"Ens definim més per les nostres fantasies que pels nostres actes".

 

Les pereres fan la flor blanca va ser la primera novel·la que va escriure Gerbrand Bakker, ja fa 17 anys. Però no ha estat publicada en català i castellà per part de l'editorial Raig Verd/ Rayo Verde fins el 2015, després de l'èxit que van suposar la publicació de les seves dues novel·les més recents: A dalt tot està tranquil (2012) i Deu oques blanques (2013).

 

"Escriure per entendre" ens comentava a l'últim sopar literari l'escriptora Cristina García.

 Es tracta amb Gerbrand del mateix?

Mireu que escrivia i citava Quino Petit sobre l'autor el 08/05/2012 al Cultura del País

"Quizá todo empezó, como ocurre con las historias que suscitan cuestiones que a menudo intentamos esquivar, con una pérdida irreparable. El escritor holandés Gerbrand Bakker tenía siete años cuando su hermano pequeño murió ahogado. Hasta entonces había sido un niño razonablemente feliz, pero a partir del horrible suceso comenzó a no comprender mucho de lo que ocurría a su alrededor. Y lo que es peor: empezó a hacerse preguntas. 

La pérdida de su hermano en la infancia abrió una senda que todavía hoy sigue recorriendo. “Siempre me pregunté muchas cosas, y puedo recordar claramente tener muy extraños y terroríficos sueños sobre el universo y el infinito. Creo que todavía intento, metafóricamente hablando, comprender el infinito. Por eso escribo como escribo: no una simple historia de la ‘A’ a la ‘Z’, sino siempre sobre un presentimiento, una suposición. Sobre sentimientos de los que no se hablan. Sobre la duda. Intento agarrar la vida desde la puerta de atrás”...

El asunto es saber si, hagamos lo que hagamos, elijamos la puerta que elijamos abrir, estaremos siempre solos. Para este holandés alto y fibroso no hay lugar para la duda. “Ese es mi más profundo sentimiento. Al final, todos estamos solos. Quizá sea un pensamiento terrible, pero a la vez reconfortante. Todos mis libros giran, en el fondo, en torno a eso”.

Sembla doncs que Bakker escriu també per entendre la vida, els cops i les desgràcies que ens depara l'atzar.
Aquesta primera novel·la el porta a voler objectivar els sentiments de culpa, perdó i amor que es deriven d'un accident de cotxe i acaben amb el suïcidi per ofegament del germà petit. Són principalment els germans grans, els bessons Klass i Kees (alter ego de Bakker?), que expliquen la història i intenten entendre el feixuc camí que el germà petit Gerson fa fins treure's la vida. El llibre, doncs, no deixa de ser un homenatge d'amor fraternal cap a Gerson, on es deixa que, fins i tot ell mateix o el seu gos, puguin manifestar els seus sentiments i pensaments més pregons.

Sembla que la primera versió d'aquesta novel·la estava pensada pel públic jove i que, més tard l'autor la va reescriure adaptada per a tots els públics ("Me gustan los libros que puedan leer lectores de 10 a 80 años" La Vanguardia. Cultura 07/09/2015). També hem llegit que és una novel·la de lectura obligada als instituts d'Holanda i altres zones del nord d'Europa.  

Però, què en penseu? Diríeu que és realment una novel·la per a adolescents?  

Els protagonistes ho són i expliquen la història des del seu punt de vista. De fet, la història s'explica des de diferents punts de vista: els bessons, sense especificar quin dels dos es tracta, el propi Gerson (en cursiva) i fins i tot una incursió del gos (cursiva). 

En la nostra opinió la incursió dels textos d'en Gerson i el gos ens semblen concessions dels germans grans als vertaders protagonistes de la història, un intentar interioritzar els seus raonaments, les seves raons pels seus sentiments i els seus actes, un intentar entrar en el subjecte de l'altre, ser l'altre en moments clau. 

Els vertaders vertebradors de la narració, el discurs homenatge a Gerson, ens sembla molt sovint massa ingenu, més jove, més infantil, del que en realitat hauria de ser, si tenim en compte que relaten la història tres anys més tard (17anys+3= 20 ) del suïcidi de Gerson (14 anys). Potser intenten relatar tal com pensaven que ho feien 3 anys abans? o li costa a l'autor posar-se a la pell i al cap de joves quan ell va viure el fet en primera persona de nen?

I per la temàtica? Diríeu que és adient afrontar el tema dels sentiments més profunds i fins i tot del suïcidi entre els adolescents?

La vida és dura per a tothom. També per als joves. Les dificultats, les desgràcies també els toca. I de fet com a professores de secundària pensem que ajuda molt a tothom, també als adolescents, parlar de les emocions, dels sentiments que vivim davant dels xocs de la vida, per intentar entendre-la, si es pot, i afrontar-la millor. És, de totes maneres difícil plantejar el tema del suïcidi com a impossibilitat de no trobar una explicació, un raonament vàlid per seguir endavant, quan ens sembla que als adolescents els queda encara tanta vida per viure.

Fins i tot l'autor (alter ego dels germans ?) emmarca el suïcidi de Gerson en la intemporalitat, en el mite, en la quasi màgia del conte: a la granja dels avis, una casa tradicional on el temps s'ha aturat, com de conte de fades, amb olor perenne de galetes acabades de fer, amb un llac ple d'aigua , un mitjà del que en Gerson diu "l'aigua m'agrada. A l'aigua no peses, de vegades és com si hi poguessis volar." (p.123) La casa dels contes, intemporal i l'aigua dels somnis eterns acaben embolcallant l'ànima de Gerson i la dels seus germans, Klass i Kees, per sempre més.

Altres temes que ens agradaria que poguessim comentar:

• La relació del pare, en Gerard, amb els seus fills. Una relació plena de silencis:  Per què ha marxat la mare, on és la mare, per què els avis materns el culpen, per què només visiten els avis paterns a la primavera quan en Gerard "ensuma" la nostàlgia de casa, per què sent tanta devoció pel cotxe petit- cotxe carraca, per què no admet que es sent culpable, per què deixa en mans dels bessons la motivació per viure d'en Gerson, etc. És tracta d'un home derrotat, deprimit, que es refugia amb les màquines en comptes de la relació amb els éssers humans?

• El personatge d'en Harald. El seu vitalisme, el seu gest i concessions cap als bessons, cap en Gerson: idees sobre tocar i parlar al malalt en coma, les cures, l'entrada del gos a l'hospital. Per què en Gerard no accepta l'ajuda i predisposició d'en Harald? Pel sentiment de culpa? Harald i Gerard són personatges antagònics?

• La mare absent, un personatge importantíssim. La crítica diu sovint que Gerbrand "mira el món en masculí perquè en les seves obres  les dones no hi són, fugen o s'escapen" (blog l'espolsallibres).

• Episodis "humorístics" de l'obra: Els estereotips del pare sobre Itàlia, la percepció humanitzada dels cotxes, les distorcions del pensar d'en Gerson quan estar en coma,  la manera de veure el món d'en Daan, el gos, o fins i tot les clapes d'humor negre d'en Gerson després de l'hospital quan parla amb els veïns. 

• Per què aquest final? Era inevitable que Gerson es suïcidés per què el pare reaccionés? Búsqueda de la mare! Tothom és incomplet, sense la mare. Tothom es sent sol sense la mare.

•  Tenim com a lectors la sensació de massa normalitat, massa contenció dins el drama familiar? Són així els holandesos?   Videos presentació de les oques blanques i Vídeo The Twin (obsessió, fascinació de l'autor pels bessons?)

• Ens ha atrapat l'estil nu, amb poca descripció, sintètic, de frases curtes de l'autor? Aquest tipus de narració lliga amb el pensament dels adolescents?

 "Poc generós en detalls irrellevants, amb síntesi i mesura, Les pereres fan la flor blanca es mou còmode i segur entre la puresa argumental i els diàlegs parcs però farcits de profunditat emocional. D’aquesta manera, el llibre funciona com un mecanisme d’estructura aparentment nua i d’escassos circuits narratius però que amplifica una literatura sincera, salvatge i terrenal. Segurament la nodrida experiència de Bakker en la literatura per a nens, ha estat un actiu clau per aconseguir aquest to especial que destil·la l’obra i que sembla germinar més enllà de les fronteres de l’adultesa. Factor, aquest, que li permet a l’autor treballar les emocions de la novel·la amb una honestedat molt més verge i intensa". (blog gentnormal) 

"Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.

 Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir." (blog elfilariadna)

 És l'estil personal de l'autor? (blog properaparadacultura)

• Quins nous projectes té l'autor? "Bakker ha avanzado que está inmerso en la escritura de una suerte de diario personal, nada que ver con la novela, en el que aparecerán sus recuerdos familiares, de los que no son ajenos sus padres, sus hermanos, o de la granja en la que creció en el campo holandés." (La Vanguardia Cultura 07/09/2015)
  

SOPAR LITERARI AMB CRISTINA GARCÍA MOLINA

Per celebrar la cloenda del curs 2015-2016, el club BIBLOS ens va reunir el passat 2 de juny al S.I. Salvador Espriu per conèixer cara a cara l'autora CRISTINA GARCIA MOLINA de Silenci a taula, un recull de 17 contes, guanyador del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu.

La proposta d'enguany era poder parlar distesament amb l'autora sobre els contes del seu llibre, del seu procés creador, del seu estil, de com es comença a escriure, etc. Però, també provar tots els tastets culinaris que havíem preparat entre tots els assistents. 

La presentació de l'acte va anar a càrrec de Lluís Lucero, professor de francès, poeta i rapsode.

Ens va parlar de la seva relació amb l'autora, a través d'amics comuns i de la lectura en públic d'algun dels contes del recull en la presentació que es va fer d'aquest llibre a Girona.

Després d'haver donat les gràcies a en Lluís, l'autora de Silenci a taula va començar a parlar-nos de la confecció dels seus contes.

La Cristina ens confesa que seva gestió va començar a les classes d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès. En aquestes classes va trobar l'espai, el consell de professors-autors i la disciplina necessària per a què la necessitat que sentia d'explicar es transformés en un relat que enganxés al lector. 

 A petició dels presents ens va parlar de la variada temàtica dels contes. Alguns contes, entre ells "Chop-Suey","No pengis" i "Silenci a taula", tenen un transfons biogràfic, provenen de la necessitat de l'autora d'exterioritzar un sentiment, una pena cruixent, un moment significatiu i posar-hi distància, objectivar-lo literàriament. D'altres contes sorgeixen d'un títol, una frase començada, uns apunts anotats en les seves llibretetes, un estri que sempre l'acompanya. També el teatre, especialment Chejov i Beckett, i innumerables lectures del seu passat estan presents en el rerefons de la temàtica dels seus contes. 

També ens comenta que el seu procès de creació és molt lent. Li agradaria poder escriure a raig, però, en canvi, el seu estil precís, amb llenguatge tot sovint poètic i que intenta sotragar el lector, només l'aconsegueix fent contínues revisions de la seva escriptura.

En Lluís aprofitava les referències literàries dels contes i la vessant més poètica dels seu estil per donar la seva opinió i, així, mantenir un diàleg literari de certa volada amb l'autora.

En definitiva vam conèixer una Cristina García senzilla, cordial i atentíssima a totes les nostres preguntes i qüestions. Una autora sensible que amb la companyia d'un gran orador va aconseguir fer-nos riure i crear un clima distès entre tots els assistents.

 
Va arribar l'hora de provar tots els tastets i de parlar amb tothom amb la boca plena.

I a l'hora de les postres la Cristina va tornar a estar en la seva salsa. Ens va explicar que va portar el club de lectura de Llagostera durant 13 anys, i que li encanta llegir: "Sóc una lectora compulsiva" ens diu. I així que ens treu exemplars d'obres que ha trobat molt interessants i que ens les recomana, mentre ens en fa cinc cèntims:

Elizabeth Smart, A Gran Central Station em vaig asseure i vaig plorar.

Fréderic Pajak, La inmensa soledad. També, Manifiesto incierto. 

Fleur Jaeggy, El último de la estirpe. 

Samanta Schweblin, Siete casas vacías.

Lydia Davis, El final de la historia. També, Ni puc ni vull.

Lucía Berlín, Manual per a dones de fer feines.

Tot seguit en Lluís ens regala la lectura d'alguns contes curts de la Lydia Davis.

Acabem la trobada amb la signatura de l'autora de diversos exemplars dels assistents i amb moltes recomanacions per seguir llegint durant l'estiu.

Ha estat una cloenda fantàstica pel club!

Una vetllada plena d'idees, rialles, tastets culinaris, recomanacions de com començar a escriure, suggeriments literaris, pinzellades sobre autors, lectures de contes... En definitiva, una cloenda rodona! 

GRÀCIES CRISTINA!
i gràcies Lluís! 

I, no cal dir, que esperem amb ànsia la novel·la!

PROPOSTES LITERÀRIES 2016-2017

ELIZABETH SMART                     A Central Station em vaig asseure i vaig plorar (1945)

   

                           

   

Elizabeth Smart va ser una poetessa i novelista canadenca que es va enamorar bojament del poeta George Baker, que estava casat. Fruit d'això es va convertir en la seva amant durant més de vint anys i van tenir tres fills en comú. Aquesta novel·la és autobiogràfica i narra la seva relació amorosa amb Baker, des de l'enamorament, passant per la passió mes profunda, fins el trencament de la relació. És una novel·la curta, però intensa i dolorosa alhora. Una novel·la que es va convertir en un llibre de culte a la cultura anglosaxona i que s'ha traduït per primera vegada al català.

 ORHAN PAMUK                                   Una sensación extraña (2015)

                              

   

Es tracta de la novel·la més recent d'aquest Premi Nobel.  El jove Mevlut Karatas de 12 anys deixa el  seu poble a l'Anatolia per anar a fer fortuna a Istambul. És a través d'aquest i altres personatges que veurem la transformació de la ciutat d'Istambul entre 1969 i 2012, una ciutat que va abandonant paulativament les seves tradicions per convertir-se en una ciutat plenament capitalista.

LUCÍA BERLÍN                                    Manual per a dones de fer feines (2015)

                 

   

Aquesta autora d'Estats Units, tot i ser coneguda en vida no arriba a la fama fins desprès d'onze anys de la seva mort (2004) quan es publica una selecció dels seus millors contes amb el títol Manual per a dones de fer feines. Els relats són gairebé sempre autobiogràfics, plens d'angoixes i aventures d'una vida complicada, amb escenes del dia a dia, que va saber extreure i afrontar amb alegria i bon humor.

AGUSTÍ BARTRA                               El gall canta per a tot dos (1983)
       
                          

Aquesta obra aplega els poemes que Bartra va escriure entre 1980 i 1982. Va ser l'obra pòstuma del poeta, publicada després de la seva mort al 1982. Els seus poemes són originals, plens d'humanitat, passió, intel·ligència, i d'una gran sensibilitat.

  ALBERTO MÉNDEZ                              Los girasoles ciegos (2004)

                                

Llibre de quatre històries (quatre derrotes) que passen al llarg dels anys més durs de la postguerra, entre el 1936 i el 1942. Són històries independents, però alhora enllaçades entre si pels seus personatges, éssers vençuts que lluiten per sortir-se’n.

CARE SANTOS                                           Diamant blau (2015)

                               

Care Santos és autora de Desig de Xocolata, guanyadora del premi Ramon Llull 2014. A Diamant blau s'endinsa en la nissaga familiar a través de la història de seva àvia Teresa Pujolà, una dona d'ulls blaus que va saber lluitar contra els cànons de vida i amor establerts a principis del segle XX. Coneixerem la història dels Pujolà durant gairebé 200 anys però a través d'una narrativa sense ordre cronològic, amb salts endavant i endarrere en el temps.

GERBRAND BAKKER                         Les pereres fan la flor blanca (2015)

   

                 

Aquest autor holandès ens narra la vida d'un pare amb tres fills, dos bessons (Klass i Kees) i el petit Gerson. Els germans sovint juguen a "Negre", un joc en què la regla principal consisteix en no obrir els ulls. Però un dia que estaven de camí i discutien si les pereres feien les flors roses o blanques, un cotxe els envesteix i el germà petit queda cec. L'atzar els canvia la vida en un moment. La novel·la narra l'adaptació de la família a la nova situació, donant veu als bessons, al propi Gerson i al gos de la família. Una obra punyent, però alhora tendra i emotiva.

VÍCTOR AMELA                                        La filla del capità Groc (2016)

                                    

Premi Ramon Llull 2016, la novel·la narra principalment les aventures i desventures del carlista Tomàs Penarrocha, també anomenat Capità Groc a la dècada de 1840. La figura del capità cobra vida gràcies als membres de la seva família, especialment de la seva filla Manuela i molts altres personatges del poble del Forcall i rodalies. L'autor també juga amb el ressò d'aquest personatge històric al llarg de diverses dècades fins els nostres dies, per tal de convertir-lo en un personatge icona en la seva terra i en la seva vida.

LYDIA DAVIS                                               El final de la historia

                        

És la primera novel·la d'aquesta coneguda escriptora de contes. La trama és doble, la història principal és sobre la narradora amb la seva parella, però al mateix temps es tracta el tema del procès d'escriptura, de convertir la pròpia vida en ficció, la dificultat d'escriure sobre el passat.., en definitiva la metaliteratura.

SAMANTHA SCHEWBLIN                         Siete casas vacías (2015)

                                    

Amb aquest llibre de narracions l'autora guanya el IV Premio Internacional de Narrativa Breve Ribera del Duero. Els contes parlen del costat fosc de la realitat, dels malsons fets realitat, on es desdibuixa la línea entre el que és "normal" i el que no ho és. L'autora crea al lector una sensació incòmode, gens plaent.

TONI MORRISON                                         El Retorn (2012)

L'argument superficial, un excombatent de la Guerra de Corea que torna a casa, és el fil conductor que permet a l'autora mostrar al lector una realitat d'Estats Units que va existir als anys 50 i que es va silenciar.

MONTSE CASTAÑO                                La dolça Caterina (2016)

                       

La novel·la recorre la història d'una família que neix a Les Guilleries, es trasllada a Torroella de Montgrí i acaba en un Mas a L'Escala. Caterina, la darrera malastruga (així han anomenat a les dones de la seva família) descobrirà fets quotidians i inimaginables dels seus avantpassats, retalls d'històries personals quan retorna als paratges escalencs de la seva infantesa. Mentre presenciem l'evolució d'aquesta família podrem participar del desevolupament paisatgístic, humà i històric de les seves poblacions al llarg del segle XX.

ELIZABETH STROUT                              Olive Kitteridge (2008)

Olive Kitteridge es tracta d'un recull de 13 històries diverses lligades d'alguna manera a l'Olive, la protagonista principal, i al lloc on viu, el petit poblet de Crosby, al Nord-est dels Estats Units. Però, de fet, la protagonista no apareix a totes les històries, a vegades simplement n'és una referència. Així que podríem dir, que  l'Olive i el poble de Crosby, ens permeten conéixer molts altres personatges i "cadascú guarda a dins seu una gran història".


RAFEL NADAL                                       La senyora Stendhal (2017)

La vida d'en Lluc queda lligada a la senyora Stendhal i la seva família quan a finals de la Guerra Civil disparen un tret a la seva mare. Però els dos bàndols de la guerra seguiran marcant la vida de postguerra i també la vida d'en Lluc, que sabrà finalment treure'n profit.