CIEN AÑOS DE SOLEDAD, de Gabriel García Márquez

Difícilment podrem dir quelcom nou sobre Gabriel García Márquez, també anomenat Gabo  (Arataca-Colombia 1927- México D.F. 2014), que més enllà de les controvèrsies polítiques,  s'ha convertit  indiscutiblement en un dels més grans escriptors de les lletres hispanes.

Nosaltres el definiríem com un  gran mag de la paraula, un poeta de la narració que considerava la creativitat, com l'eina més poderosa, tant per entendre la realitat com sommiar-ne de noves. També un gran defensor de la identitat americana, de tot el que té de més genuïna i popular, que en la seva opinió, era ben desconeguda pel món occidental, però que, en canvi, tenia tant per oferir-li. Saber travar i entrellaçar aquests dos interessos de manera constant i prolífica, permetran a García Márquez crear el seu propi univers literari, poblat del seu realisme màgic americà, que alhora ja s'ha convertit en universal.

Si voleu conèixer un xic més aquest escriptor i el seu tarannà, us proposem el següents vídeos i enllaços:

• Vídeo ¿Quién era Gabriel García Márquez? CNN en español, que en motiu de la seva mort,  fa un recorregut per la seva biografia per tal de deixar constancia de la seva trajectòria.

• Entrevista de rtve abans de rebre el premi Nobel de literatura el 1982, en el que parla de com porta el tema de la fama, explica com ha estat la seva relació amb la família, especialment com el va influenciar l'àvia en la seva decisió de fer-se escriptor, del procés creador...

                          

• Entrevista de TVE el 1995, on podem veure les seves opinions polítiques, el seu poble natal a la seva obra, on parla de les idees indígenes, de la seva dona, etc.

• Vídeo de fotografies amb el discurs "La soledad de América Latina", que va pronunciar l'escriptor quan li otorgaren el premi Nobel, interessant perquè intenta atribuir arrels històriques al realisme màgic, convertir-lo com allò més intrínsec del fet americà, alhora que denúncia que el món occidental no es preocupa del què li passa a l'Amèrica Llatina.

                                      

• El Tiempo.com Multimedia. Macondo está de luto. , trobem informació biogràfica en un eix cronològic, enllaços a vídeo d'experts que parlen sobre la seva contribució al realisme màgic, un arbre geneològic de la Família Buendía, frases famoses de l'escriptor, etc.

• EL PAÍS (29/09/2014) Luto en la tierra y en Macondo, on a part de donar la informació sobre la seva defunció, podem trobar fotos i enllaços a articles anteriors sobre l'escriptor i opinions d'altres personalitats.

La fama de Gabriel García Márquez comença, de fet, amb la novel·la Cien años de soledad (1967), que arriba a ser traduïda a 37 idiomes i a ser destacada com una de les 100 millors novel·les en llengua castellana del segle XX.

És en aquesta obra on el poble fictici de Macondo (sembla que inspirat en la seva Arataca natal) cobra vertadera vida i profunditat, on completa el cicle del seu naixement i de la seva mort, alhora, que enllaça amb les seves obres anteriors  La hojarasca (1955) - on narra la febre bananera de Macondo- i El coronel no tinene quien le escriba (1961) - on es dibuixa el personatge coronel Aureliano Buendía-. És en aquesta obra, doncs, on Macondo es mitifica.



Macondo és, de fet, el nom popular que rep al Carib l'arbre amb el nom científic de Cavallinesi plantanifolia, un arbre molt estimat per la seva fusta i la seva embargadura, però alhora sobrexplotat.

                                          

Un nom d'arbre que enllaça amb l'arbre geneològic de la família Buendía.



Macondo comença quan José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, juntament amb d'altres desplaçats s'instal·len en terres allunyades de les ciutats i funden un poble nou i únic. "Rodeado de agua pot todas partes", com deia el patriarca, que alhora  va conseguir descobrir intuïtivament que "la tierra és redonda como una naranja".  Aquesta concepció de l'espai de José Arcadio Buendía pren profunditat i vida amb les diferents generacions de Josés Arcadios o Arcadios i Aurelianos que van dotant de profunditat històrica el poble. durant 100 anys. Macondo palpita, viu i respira a través d'una gran cantitat de personatges, la majoria dels quals són hiperbòlics, cosa que els fa únics i entrenyables. 

Entre aquests personatges, ens agradaria destacar el paper de la matriarca, Úrsula, que sobrepassa els cent anys i dóna  gran unitat a la diversificació de la família. Però, també estem convencudes que és aquest personatge que pauta el temps de Macondo: "el tiempo pasa pero no tanto" (p.369), amb la concepció d'un temps cíclic, però que alhora avança. És interessant observar que quan ella mort, la vitalitat de Macondo queda en mans d' Amaranta-Úrsula, avançant el cercle un xic més.

El món de Macondo, a més a més, és únic perquè és ple de vida o de realitat que tots els personatges consideren natural, per absurda que sigui: On no hi ha frontera entre la vida i la mort (es parla de coses quotidianes amb els amics i familiars morts, els morts tornen a la vida perquè no soportaven la soledat-Melquíades-, on les supersticions es traspassen de generació en generació-"cola de puerco"-, on s'accepten les relacions extramatrimonials perquè així els animals es reprodueixen més, on l'insomni i la desmemòria s'apodera de tota la gent d'un poble, etc.

Però com tots els mons o realitats també Macondo ha de néixer, crèixer i morir. I la quadratura del cercle és que al final de la història la superstició d'Úrsula-"la cola de puerco", la concepció del temps cíclic que avança i el destí - ja escrit en sànscrit en el pergamí de Melquíades- coincideixen en l'hora final d'aquesta nissaga carismàtica creada pel geni literari de Gabriel García Márquez.

Queden molts altres aspectes, personatges, idees, etc  per comentar. Esperem que en la nostra tertúlia literària en surti una lectura encara més enriquidora.

PROPOSTES LITERÀRIES 2014-2015

 Fem  una breu recensió d'algunes de les obres que vau proposar pel curs d'enguany per tal de conéixer l'argument i saber alguna cosa dels autors. De fet  ja vam quedar que començaríem pel llibre més votat:: Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Marquez. Per a molts de vosaltres de ben segur que serà una relectura. Esperem treure'n profit i que no ens passi com una meva amiga que diu que no el vol tornar a llegir per no perdre la impressió que li va fer la primera vegada.


GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ            Cien años de soledad (1967)

Gabriel García Márquez és un dels grans novel·listes del boom llatinoamericà. Va rebre el premi Nobel de literatura el 1982. Fou un gran creador del realisme màgic a les seves novel·les. Cien años de Soledad  li va donar la fama. És una de les obres més llegides de la literatura hispana i s'ha traduït a 37 llengües diferents. 
L'argument de la novel·la és sobre la història d'un poble, Macondo, des de la seva fundació fins la seva agonia. La història d'aquest poble està lligada a la història de la família Buendía. I és a través d'aquesta família i els seus inoblidables personatges que veiem com tot queda i tot canvia alhora. 

BENJAMIN BLACK  o JOHN BANVILLE           La rossa dels ulls negres (2014)

                                                     
John Banville escriu baix el pseudònim de Benjamin Black quan escriu novel·la negra. En aquesta obra assistim a un nou cas del detectiu Philip Marlowe. Aquest queda atrapat per la bellesa sensual d'una rossa d'ulls negres que entra al seu despatx i que amb les seves arts seductores l'acabarà fent sentir com un titella. La rossa l'embolicarà en una investigació 
d'un un home desaparegut, on, a més a més, hi hauran gàngsters, drogues i sicaris.

JOAN VINYOLI                                          Domini màgic (1984)

El poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners. En aquesta població, on va passar els estius de la seva infantesa i adolescència, hi podem situar la descoberta simultània de la natura, la poesia i l’amor.  La posterior descoberta del mar, a Begur, així com el paisatge urbà de Barcelona, configuren els altres escenaris sensorials i anímics.

Vinyoli va viure intensament en tots els ordres vitals: l’experiència amorosa, la de la mort, la de la natura, la creativa, l’onírica, la dels records… I, a partir de la divisa: “Haig de fer alguna cosa de la meva pobresa”, va transferir aquesta extraordinària experiència vital en experiència lírica, és a dir, en poesia, creant una obra commovedora que impressiona per la seva autenticitat, capacitat comunicativa i força creativa.

TONI MORRISON                                                  El retorn (2012)

                                  

Toni Morrison, pseudònim de Chloe Anthony Wofford, (Lorain, EUA 1931) és una escriptora afroamericana guardonada amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1993.
A les seves obres tracta sempre els problemes racials i universals, però treballa la psicologia individual i les contradiccions de la condició humana. Les seves novel·les  tenen un caràcter molt personal i resulten molt colpidores per la nuesa de les emocions i situacions que s’hi narren. 
La novel· la El retorn comença amb una escena del passat i acaba en el present quan Frank Money culmina el que per ell és un deure i tanca el cercle del passat. Endarrere i endavant en el temps, un narrador en tercera persona avança i retrocedeix i sovint deixa la veu als personatges, especialment al protagonista Frank Money, en una espècie de monòleg interior.  El llibre s’estructura, doncs, com un trencaclosques que anirà adquirint  forma i sentit i mantindrà l’interès del lector fins al final.

  ALBERT CAMUS                                    El primer home (1995)

Le Premier Homme és una novel·la autobiogràfica de l'escriptor algerià-francès Albert Camus. Aquesta novel·la va ser la seva última obra. El seu manuscrit es va trobar dins el vehicle que conduïa quan va tenir l'accident i, la seva filla, 34 anys després, va facilitar-ne la seva publicació. La novel·la mostra la vida d'en Jacques Cormery des del seu naixement fins als seus anys al liceu, o escola secundària, a l'Alger.  Camus volia que aquesta novel·la estigues "carregada de coses i de carn." És una novel·la de les coses bàsiques i essencials: la infància, dies escolars, la vida del cos, l'energia del sol i el mar, el dolorós amor d'un fill per la seva mare, la recerca d'un pare perdut. Però també és la història d'un poble colonial en un no sempre acollidor paisatge africà, sobre la complexa relació d'un país "mare" amb als seus colons, sobre els efectes íntims de la guerra i sobre la revolució política.

MARTA ROJALS                                                    L'altra      (2014)

                                        

Els protagonistes són l'Anna, dissenyadora gràfica i la seva parella en Manel. L'Anna és una noia introvertida, marcada pel seu passat, però intenta ser autònoma i buscar sempre l'equilibri emocional per tirar endavant.  En Manel, en canvi, és un xicot alegre, més depenent de la família i de l'Anna. Però la seva relació quedarà trasbalsada de sobte: una inquilina imprevista, una família que exigeix, una nova relació que apareix, la crisi que ofega i, en definitiva, una transformació vital que s'imposa.

ROSAMUNDA PILCHER                        Els buscadors de petxines (1987)

                        

Rosamunde Pilcher, va néixer el 1924 a Lelant, Cornualles i va començar a escriure quan tenia 15 anys amb el pseudònim de Jane Fraser. L'èxit li va arribar l'any 1987 en esciure Els buscadors de petxines, sobre una nissaga familiar. Setze capítols, setze personatges que es relacionen al voltant del quadre “Els buscadors de petxines”, i que mostren, sobretot, la relació d’una família. L’ara i l’abans es van combinant i van permetent al lector descobrir la manera de ser de tots els personatges, l’entorn i la realitat d’unes vides. Molt agradable de llegir.

KHALED HOSSEINI                       El ressó de les muntanyes (2013)

L'autor és un metge i novel.lista nascut a l'Afganistan el 4 de març de 1965. Es donà a conéixer amb una primera novel.la, El caçador d'estels, publicada el 2003 i que aviat es convertí en un best-seller.

EL ressó de les muntanyes és una novel·la escrita amb la sensibilitat i emoció que caracteritza a l’autor: omple les pàgines d’esperança i fa un cant a la vida amb les seves nits i els seus dies, amb els seus somriures i amb alguna llagrimeta que esdevé inevitable. Ens parla d'una família que viu de la terra i veu com el div s'emporta el fill petit i li proporciona una educació i un benestar que la família no podia donar-li. Els dubtes del pare es convertiran en una reflexió sobre l'amor veritable i el dolor.                                                                                                                                

WAJDI MOUARAD                                            Ànima (2012)

                                                                                                                          Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual. La tetralogia de teatre èpic La sang de les promeses, escrita i dirigida per ell i que inclou les obres Litoral, Incendis, Boscos i Cels, li va obrir les portes al renom internacional. Aquesta edició posa a l’abast del lector en català Ànima, la seva segona irrupció en el camp de la narrativa, i que ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura i el premi Méditerranée.
Us presentem un resum de l'argument segons Edicions del Periscopi, una editorial catalana que publica aquesta novel.la:

"Quan en Wahhch Debch descobreix la seva dona assassinada, es queda paralitzat fins que esperonat per l'abisme que s'ha obert a la seva memòria, es llança cap a una irracional cacera de l'home seguint l'olor sagrada, mil·lenària i animal de la sang vessada. Sol i abandonat per l'esperança, s'embarca en un odissea furiosa a través d'Amèrica, territori de totes les violències i de totes les belleses. Els records infernals que carrega, submergits dins dels replecs de la seva infància, es desperten de nord a sud, amb el contacte de la humanitat dels uns i de bestialitat dels altres. Per aixecar el vel que plana sobre la mentida dels seus orígens, en Wahhch haurà d'alliberar el llop de la seva còlera i sacrificar la seva ànima.
Aquesta novel·la, totèmica i animista, empeny els límits de la literatura. Ànima és una bèstia, a la vegada real i fabulosa, que vol devorar l'inoblidable".


SÍLVIA SOLER                                                 Petons de diumenge (2014)

                 
En aquesta obra, Sílvia Soler narra la història de Valèria Isern, una dona ja gran que és víctima d'un càncer irreversible. Amb l'ajut d'un cronista, del que no es revela la identitat fins al final, anem coneguent els seus moments vitals més destacats. Els records presents de la protagonista es complementen amb les entradas del seu diari escrit al llarg dels anys i amb el punt de vista dels seus fills i coneguts i de les cartes que li havia enviat la seva millor amiga, l'Elisa. Amb tot, veiem com la vida de Valèria queda presa dins el context històric que li ha tocat viure.

NÚRIA ESPONELLÀ                                       Rere els murs (2013)

                                                        
                                      

En la novel·la, l'Abat Berenguer intenta defensar els interessos del monestir i sortir guanyador de les disputes entre el comte d'Empúries i el vescomte de Peralada. Però darrere aquest rerefons històric s'hi troben intrigues polítiques entre clergues, cavallers templers i consellers i s'hi viuran mals d'amor difícils entre serfs i senyors, com els d'en Blai i la Càndia. Amb tot, doncs, una lectura entretinguda i ben documentada que ens transporta a una de les èpoques de més esplendor de la nostra història i a través d'una de les icones més emblemàtiques de l'Alt Empordà.

realment guapes tenen els

peus lle

SOPAR LITERARI AMB MIQUEL BERGA BAGUÉ

Per tancar la temporada 2013-2014, BIBLOS  va convidar-nos a passar una vetllada amb  en Miquel Berga Bagué, traductor de Un hotel a la costa de Nancy Johnstone, el darrer llibre que hem llegit aquest curs.

Aquesta obra de la Nancy deixa constància de la seva experiència viscuda a Tossa de Mar i a Catalunya entre 1934 -1939. Els anys i esdeviniments de la guerra civil acaben estroncant un projecte de vida nou que havia començat amb la construcció d'un hotel a Tossa abans de la guerra. 

També la guerra civil  estronca la carrera del fotoperiodista més popular d'aquell moment a Catalunya, Agustí Centelles. La seva obra gràfica, salvaguardada en negatius a l'exili, representa un gran testimoni visual de la vida abans i durant la guerra civil.

Miquel Berga era, també, el comissari de l'exposició que aquests dies es presentava a Les Bernardes de Salt: Agustí Centelles "República, guerra, exili (1934-1939)".

Vet aquí, doncs, que vam aprofitar la lectura del llibre i l'exposició per parlar sobre el tema estel·lar de la vetllada:  LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA. 

De fet, podríem dir que vam tractar els canvis socials i individuals que va produir aquesta guerra civil, primer vistos a través de la Leica d'Agustí Centelles i després comentant els punts de vista de la periodista-escriptora britànica Nancy Johnstone.



Vam fer treballar en Miquel  de valent! 

Primer una sessió de quasi dues hores comentant l'exposició fotgràfica d'Agustí Centelles. 











Se'l veia molt a gust explicant-nos el context històric de les imatges, els personatges que hi apareixien...











l'enquadrament artístic de l'Agustí, els entrellats tecnològics de les càmeres Leica, els estralls socials i individuals causats per l'avançament de les tropes feixistes,  pels avions italians, etc. 
   






Cal dir que va comptar amb un públic molt entregat, si no, mireu les següent fotografies: 

Si voleu recordar algunes de les fotos de la guerra civil de l'Agustí Centelles, aquí teniu un Vídeo d'homenatge que es va fer a aquest fotoperiodista. 

Després de l'exposició, corredisses cap el sopar literari..

Dues hores més de "funció" pel Miquel!

1. Se'n sap alguna cosa més de la Nancy i l'Archie? Com va ser la seva vida després del 1939?

En Miquel Berga ens comenta que sap més coses d'aquests personatges i que ho ha pogut incloure en l'edició en castellà. El més destacat és que van marxar a viure a Mèxic, a Cuernavaca, fins acabada la segona guerra mundial. Poc després, es van separar i van refer cadascú la seva vida. L'Archie va marxar primer a Londres, reprenent la seva vida de corresponsal al News Chronicle, i finalment a Rússia, on s'hi va establir casant-se amb una dona russa i renegant de la postura del govern britànic davant dels afers russos. La Nancy es va quedar a Mèxic i es va tornar a casar amb un francès anomenat  Ferdinand. Van decidir anar a viure a Guatemala i es sap que va patir un greu  accident en un viatge pels voltants del llac Atitlan, mentre visitava poblats d'indígenes. 
En Miquel ens explica que més endavant va descobrir que la Nancy, amb el seu nou marit, va tornar l'any 1949 a Tossa per intentar recuperar l'hotel. Però, el va acabar malvenent a l'hoteler Luis Casares, davant les dificultats que li va posar l'administració .

2. I dels altres personatges del llibre,  se'n sap alguna cosa més?

En Leonard va acabar vivint a Londres, casat i amb dos fills. Fa alguna visita ocasional a Tossa,però perd el contacte amb els Johnstone. Ja gran, es posa en contacte amb l'alcaldessa de Tossa per intentar publicar una versió catalana del llibre de la Nancy. 

La Francisca es va instal·lar a casa dels Johnstone amb la seva família. Quani la Nancy torna a Tossa el 1949, per intentar recuperar la finca, els familiars de la Francisca li posen dificultats. 

Els Casanovas acompanyen els nens refugiats a Besançon, França. En Berga ha aconseguit posar-se en contacte amb un fill d'en Casanovas i ha pogut llegir el dietari que l'escultor escrivia, al qual li ha servit per corroborar que la narrativa de la Johnstone és fidel als fets d'aquells moments. També ha pogut veure els dibuixos que el Sr. Casanovas feia dels nens refugiats que custodiava. Alguns d'aquests dibuixos surten a la versió castellana.

3. Quins aspectes ens han sobtat més del llibre?

Alguns dels assistents ens expliquen que han visitat l'hotel Johnstone i en Miquel comenta que ara forma part del complex hoteler Don Juan i que es pot visitar.
També n'hi ha que destaquen que fa gràcia el punt de vista de forastera de la Nancy a l'hora de descriure les relacions socials a Tossa, la manera de viure, les festes, la cuina, el treball dels paletes i les acurades descripcions que fa del paisatge.
D'altres comenten que sobta que els dies claus de la guerra, els Johnstone fossin a Barcelona i siguessin testimonis directes de la desfeta. En Miquel Berga ens diu que va comprovar que el que explica la Nancy, tant dels fets a Barcelona com en la retirada cap a França, fos verídic. Era un tema que el preocupava i el dietari del Sr. Casanova el va ajudar en aquest sentit.
Alguns dels presents remarquen la frivolitat amb la qual l'autora tracta certs temes, en plena guerra civil. Berga explica que s'ha de tenir en compte l'eufòria i joventut de la Nancy en el moment d'engegar el projecte, la seva mirada entusiasta i britànica, però també assenyala, que ningú pot negar, com es veu al final del llibre, que el compromís de la Nancy amb el patiment de la població és ferm.

4. En Miquel ens explica que la directora de cinema Isona Passola està interessada a fer una pel·lícula sobre el llibre. Berga ens demana quins aspectes pensem que podrien ser més cinematogràfics, per destacar-los a l'hora de fer la pel·lícula?

En Miquel creu que hauria de començar amb l'escena dels envelats de la Festa Major de Sant Feliu per descriure l'ambient social d'abans de la guerra.
Caldria potenciar la relació especial que té la parella Nancy-Archie. I destacar que sovint és l'Archie que segueix l'empenta de la Nancy, malgrat no estar sempre d'acord amb les seves maneres. Alguns, fins i tot, apunten que cap al final del llibre ja potser es pot preveure que la relació entre tots dos protagonistes no acabarà bé.
Un altre personatge a qui se li pot treure molt de suc en la pel·lícula, segons en Miquel,  seria el capità Arjona, com la figura heroica que apareix al final per salvar els nens refugiats.
Tots coincidim que en el llibre hi ha escenes molt potents visualment, com l'arribada dels grans vaixells de guerra britànics que venen a Tossa per evacuar els seus ciutadans, històries paral·leles com l'idil·li entre la "Greta" i el pilot d'aviació o la vida despreocupada dels artistes estrangers a la vila, com també les escenes de guerra a Barcelona. 


Finalment, la vetllada s'acaba amb uns pessics de poesia per a tots, de part dels alumnes de 4rt de la FARGA de Salt que van homenatjar el poetes Salvador Espriu, Joan Vinyoli Joana Raspall i Salvador Sunyer.

Va resultar ser un sopar literari ben agradable i interessant!

                                      GRÀCIES MIQUEL I A TOTS ELS ASSISTENTS!

UN HOTEL A LA COSTA, de Nancy Johnstone

Qui era Nancy Johnstone?

















Nancy va néixer el 1906 a Bath, on va créixer en un entorn natural. Es va fer periodista i va conèixer un altre periodista l'Archie Johnstone que treballava al News Chronicle. Ambdós decideixen deixar la feina a Londres a finals de l'any 1934 i començar una projecte de vida nou muntant un hotel a Tossa de Mar. Però, esclata la guerra civil i els nostres protagonistes aguanten al capdavant de l'hotel, mentre prenen cada vegada més partit pel bàndol republicà. Acaben convertint l'hotel en casa de colònies per a nens refugiats republicans. L'aventura acaba el gener del 1939, quan aconsegueixen fer arribar els nens refugiats cap a França i on realitzaran diversos treballs humanitaris als camps de concentració durant alguns mesos. Nancy recull aquesta experiència vital de quatre anys intensos en un parell de llibres, Hotel in Spain i Hotel in flight que l'editorial Tusquets aplega en un sol volum titolat Un hotel a la costa.

Com és que es van instal·lar a Tossa?

La Nancy i l'Archie coneixen Tossa la primavera del 1934, on passen vacances:
" Havíem descobert Tossa per casualitat. L'Archie utilitzant el seu mètode habitual de triar un lloc per a les vacances, havia pensat en la Costa Brava perquè no sabia de ningú que hi hagués estar mai. Vam sortir de viatge amb una maleta cadascú, i finalment, vam arribar a Girona. Allà vam veure el nom de Tossa escrit en algun lloc, ens va agradar com sonava i hi vam anar." (p.28)

La Nancy torna a Catalunya al setembre de 1934 per explorar les possibilitats de comprar un terreny amb els diners que els havia deixat el seu pare. "En el camí de retorn, quan sobtadament vaig veure aparéixer Tossa amb la vila vella fortificada i les cases grises i blanques del poble amuntegant-se al voltant de l'església, i aquella llum intensa i nítida, em vaig preguntar per què anava donant voltes per la Costa Brava buscant el lloc ideal. ¿I a Tossa no n'hi ha cap, de terreny edificable, Marcus?(p.31)

I el terreny tossenc que va enamorar a la Nancy estava situat "a la banda sud d'un turó amb vistes al mar, al poble i a la serralada del voltant" .(p.25). "Amb la finca hi anava un bosc d'alzines a la part de dalt i una vinya a baix" (p.33). Aquí és on es construirà l'Hotel Johnstone. 

Si us costa d'imaginar el turó, l'alzinar o com l'Hotel Johnstone va encaixar amb la Tossa del moment mireu les fotografies següents:

 
Tossa de Mar era un lloc nou pels Johnstone l'any 1934, però no pas per una gran colònia d'artistes estrangers, entre ells molts jueus alemanys, que s'hi afinquen buscant la pau, la llum i la tranquil·litat d'un poble mariner petit. 
Mireu aquests reportatges sobre alguns dels artistes que van passar per Tossa els anys anteriors a la guerra civil i que la Nancy coneixerà i en donarà testimoni en el seu llibre:

Vídeo sobre els artistes de Tossa entreguerres  

Vídeo sobre artistes europeus que busquen refugi a Tossa (André Massón, Matisse, Marc Chagall...)



Un dels artistes de què parla més la Nancy és Oskar Zügel (jueu alemany que viurà a Tossa abans de la guerra civil, després marxa cap a l'Argentina, però tornarà a Tossa el 1950  fins a la seva mort al 1968)
 


Però, l'any 36 amb l'esclat de la guerra civil i el seu avenç als anys següents, la meravellosa vida de Tossa canvia (escasseja el menjar, els turistes tenen por de venir, les relacions amb els poders fàctics del poble es fan més complicades) i molts dels artistes i intel·lectuals que havien buscat refugi a Tossa marxen. Però, els Johnstones es queden i acaben prenent més i més partit per a les causes republicanes:

" Sense necessitat de comprometre'ns excessivament, havíem mantingut un alt grau de suport al govern del país que havíem triat per viure. De fet, havíem comprat el tros de terra immediatament després de la revolta del 1934 i, per tant, amb un govern de dretes al poder. Quan amb les eleccions de febrer del 36, es va formar el govern d'esquerres del Front Popular també ens vam quedar. I ens vam quedar durant el període revolucionari dels primers mesos de la guerra, i seguim aquí ara que governa una coalició liberal d'esquerres. Som dels que es van quedar astorats quan quatre destructors de l'armada britànica ens van venir a buscar...No se'n van sortir i ens vam mantenir ferms en la nostra intenció de quedar-nos a Catalunya. Quan això va quedar clar, ens van deixar tranquils, van deixar que anéssim fent xup-xup a la salsa roja." (p.234)

Com viuen la guerra civil els Johnstone?

En les seves anades i tornades de Barcelona viuen, el juliol del 36,  l'ambient d'eufòria social que impregnen els carrers de la capital catalana a mans dels obrers. Mireu el següent metratge gravat per la CNT,  per fer-vos-en una idea del que experimentarien.

Però la guerra avança i Barcelona suporta diferents bombardejos. Mireu el següent metratge de la CBT-FAI sobre els bombardejos navals italians de la ciutat.

Els Johnstones també  experimenten el bombardejos aeris italians: " La primera vegada que vam sentir caure una bomba al costat va ser mentre érem en un petit restaurant pels vols de la plaça d'Urquinaona...Em va sorprendre la manca d'estrèpit. Fins i tot els canons antiaeris feien menys soroll del que em pensava i les sirenes apenes se sentien...El propietari del local ... deia que aquelles bombes eren especial mortíferes i implorava que anéssim al refugi del metro d'Urquinaona abans no tornessin els avions... L'aire havia quedat impregnat d'una pols fina i se sentia una pudor que ens feia respirar amb dificultat. Estava segura que ens estaven tirant gasos. Hi havia un silenci estrany..." (p249)                         

Els avions russos també apareixen, recolzant la república:

" Quan vam veure els avions érem a la Via Durruti...Eren inconfusibles: nous, resplendents, vermells, en perfecta formació. Primer un esquadró, després un altre i després molts altres. De cop el cel de Barcelona era ple de xatos, dos-cents avions de caça soviètics que semblaven vespes brunzint pels teulats de la ciutat. La gent es tornava boja d'alegria. Les dones reien i cridaven. Els desconeguts es feien grans abraçades. Tothom aplaudia i proferia crits d'entusiasme. D'aquella munió d'avions platejats, amb les ales roges espurnejants al sol, queien milers de fullets... Les armes i les municions començaven a entrar. Ara sí que el poble espanyol podria plantar cara." (p.259)

Nancy i Archie Johnstone acaben prenent més i més partit per a les causes republicanes, fins acabar convertint l'hotel en una casa de colònies per a nens refugiats d'Aragó. 

Cap a finals del 38, després de la batalla de l'Ebre els franquistes decideixen envair Catalunya. " Durant la batalla de l'Ebre sentíem el retruny de les bombes des de Tossa...L'exèrcit estava en retirada... S'anaven fent enrere: de Reus a Valls, de Valls a Tarragona. Esperàvem alguna bona notícia del govern, però el cert era que, cada dia, es perdia una nova posició. (p.313) 

Nancy documenta que la majoria de gent creia que "el millor per a tothom era que els feixistes entressin a Barcelona al més aviat possible i es donés la guerra per perduda... Almenys s'acabaria la guerra" (p.313) La majoria de gent estava cansada de tanta misèria i només volien que la guerra s'acabés, guanyés qui guanyés.

I finalment, la caiguda de Barcelona: " Eren avions alemanys, escortats per caces Messershmitt, que sortien de l'aeròdrom de Reus. Era del tot irreal seure a la gespa (des del Tibidabo) mirant com bombardejaven Barcelona. Els vèiem perfectament, com tombaven cap a la ciutat, com la sobrevolaven fent cercles i com deixaven anar les bombes. Llavors, una darrera l'altra, s'alçaven les columnes de fum. La boirina reverberava a cada explosió... Cap al vespre, el tempo es va accelerar... Era sorprenent veure com les sirenes no fallaven i com, amb cinc o deu minuts d'antelació, anunciaven l'atac següent. Era el temps que calia als que vivien a les àrees mortificades per entrar al refugi..."(p.317)
"Els que ens disparaven eren els caces que escortaven el bombarders. Els canons antieaeris encara es sentien , però no hi havia cap esperança de veure avions republicans al contraatac. Els feixistes s'havien apoderat de l'aeròdrom del Llobregat." (p.321)

"L'èxode de Barcelona havia superat el govern de la República...El govern va fer-se fonedís sense escarafalls, donant per fet qie els que tenien coses a perdre farien el mateix i que la majoria es quedarien on eren a esperar les tropes franquistes" (p. 321)

Si us voleu fer-vos-en més la idea, mireu el següent vídeo sobre la caiguda de Barcelona.

Els Johnstone decideixen evacuar els nens refugiats cap a França. 

I una vegada més, Nancy deixa testimoni en el seu llibre " d'una experiència impossible d'oblidar". " La desolació de tot plegat era d'una magnitud que feia pensar en els estralls d'una inundació o d'un terratrèmol. Semblava com si una onada gegant hagués arrasat les maletes trencades, els escampalls de roba, els munts de papers. Els refugiats exhausts, es desprenien de les seves quatre possessions per alleuferir el penós camí cap a França..." (p.353)


 



                  

Un cop arribats a França, Nancy i Archie faran diversos treballs humanitaris entrant en els camps de refugiats i intentant alleugar la gana i les malalties que s'hi establien. No deixen de fer algunes col·laboracions periodístiques per publicacions britàniques . Al cap d'un temps, decideixen marxar cap a Mèxic. 

I fins aquí el testimoni de la Nancy a Tossa i Catalunya. Una britànica de mirada optimista, que aposta fort per un canvi de vida i de qui podem copsar que va tenir una gran habilitat per  l'empatia de les causes socials. Deixa el record de personatges reals i concrets del seu entorn que alhora se'ns fan entranyables per tots els que llegim les seves experiències com en Walter Leonard, en Rovira, en Markus, en Nikolaus, la Francisca...

MASSA FELICITAT d'Alice Munro

Ja esteu a punt d'acabar de llegir Massa felicitat? Comenceu a estar infeliços perquè ja fa temps que vau acabar el llibre?

Si voleu saber més coses d'aquesta escriptora que sembla una àvia simpàtica i encantadora però que és capaç de crear personatges com els dels seus relats, podeu llegir aquest enllaços a diferents blocs o veure alguna de les entrevistes que us adjuntem.

Si voleu veure l'autora en acció teniu per escollir els següents vídeos:

Presentació de l'autora a TV3

Programa d'entreteniment a la televisió canadenca amb Diana Athill (en anglès).

Entrevista quan va rebre el premi Nobel (en anglès)

En l'article del País se'ns fa cinc cèntims dels seus orígens, en una família pobra i rural, però acostumada a la literatura i a escriure els seus diaris on relata la duresa de la vida dels colons a Canadà. La nostra autora intentarà escapar d'aquest món casant-se per defugir el seu destí. L'autor de l'article ens explica que és, però, gràcies a aquest orígens que l'autora trobarà el material per escriure els seus llibres i que són "els personatges destinats a caure en l'oblit" els que rescata Munro per als seus contes.

En el bloc Los pasadizos del Loser,  J: Herrezuelo ens parla de "macrocuentos", per referir-se a les diverses històries de Massa felicitat. Hi estaríeu d'acord en això de "macros"? per grans o per llargs?

En Pepe Rodriguez en el seu bloc, El placer de la lectura, també fa una anàlisi de l'obra i un repàs als contes.

Molts critics, entre ells Elvira Lindo, diuen de l'autora que és la "Chéjov candenca". Què en penseu?

Quin dels contes us ha agradat més? O quin trobeu més inquietant?  El de "Dimensions", on la Doreen ha de fer front a la mort dels seus tres fills? o el de "Forats Fondos", on en Kent cau en un forat d'on ja no en sortirà. O potser ja us esperàveu el final de "Joc de nenes"? Coneixeu els boscos tan bé com l'escriptora, que els descriu a "Fusta" ?  Us sembla que l'últim conte, que dóna nom al títol, lliga amb els conjunt dels altres relats?

Tots direm la nostra el proper dia 27.