SILENCI A TAULA, de Cristina García

Cristina Garcia Molina va néixer a Granollers l'any 1975.  És llicenciada en filologia i treballa com a professora d'institut. 

Abans de publicar el llibre de contes que ens ocupa, la Cristina havia participat en algunes antologies com Els cadells de Mas Palou i altres narracions (Premi Vent de Port, 2012) i Iceberg (Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès i Leqtor Universal, 2014). 

També és l'autora dels tres textos infantils de Plou... però quin sol! (2013): Ni tu ni jo sabem xiular, Un coet massa estret i En Màrius i l'etcètera.

Amb Silenci a Taula l'autora guanya del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'estiu 2014.

L'editorial Viena publica el llibre amb una reproducció d'una pintura a la portada d' Edward Hopper (1882-1967), pintor dels Estats Units rellevant per les seves representacions realistes i un xic misterioses de la soledat. Què en penseu, s'escau amb la temàtica de les històries, amb el desencís dels personatges principals? 
 

El llibre consta de 17 narracions que estan relligades per la manera de ser dels seus personatges, per la vida dramàtica que protagonitzen, una vida inadaptada, una vida que no deixa de ser un intent reiteratiu de perseguir, una autenticitat que se'ls escola de mica en mica, una vida plena d'algun tipus de silenci.  D'aquí ve que  el conjunt dels relats prengui així el nom de l'últim conte.

D'on sorgeixen aquestes 17 històries? 

Escriure com una necessitat de donar forma al caos. Així ho expressa la mateixa Cristina García amb un parell de minuts a Via llibre.

També ho recalca Eva Vázquez al seu article  PuntAvui Cultura (19/12/14)

"no havia escrit mai ficció fins fa sis anys i que va embrancar-s'hi en les pitjors condicions imaginables: just quan acabava de ser mare. “Amb el naixement de la meva filla, se'm van remoure moltes coses.” “Vaig deixar de reconèixe'm en la persona que havia estat. Algú que havia tingut tot el temps del món per llegir, per anar al teatre, per riure, per menjar... de cop desapareixia, i l'escriptura va ser una manera de sortir d'aquell món, de retrobar el meu espai.”

I és gràcies als exercicis de l'Escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès que el llibre comença a prendre forma:

"Volia que fos un treball amb unitat, d'estil concís, treballar molt l'expressió i un tipus de text molt intens. Aparentment, sembla que els contes no tenen cap relació, però sí que hi és. Hi ha molts vasos comunicants, contes que s'entrecreuen d'alguna manera. El conjunt té un aire de família".  Entrevista de Sara Díaz a la revista El temps (11/05/15)

La crítica és unànime. Les històries veuen d'una prosa poètica que dóna precisió, ritme i cadència a les narracions i alhora flirteja amb el teatre, tant amb al·lusions directes en alguns contes (Beckett, Pina Bausch, Shakespeare, Maurice Durozier), com en la manera de viure dels seus personatges que interpreten un paper en què no s'hi reconeixen. 

A l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda  publicada a Núvol (3/11/15) li pregunta
"J.C.P.A.: Per què és important per a tu jugar amb aquests aspectes dramàtics?

 C.G.: D’una banda, perquè crec que som teatre. Em moc en els límits de l’antiga equació món igual a teatre, però no penso que cap força celestial ens hagi triat un paper per interpretar: de manera responsable o inconscient, ens l’hem triat nosaltres i l’hem de fer creïble. De vegades aquest paper se’ns fa feixuc, avorrit o, simplement, és una gran impostació. Quan la distància entre nosaltres, els actors, i el paper triat s’eixampla massa, després tenim un problema. Deambulem per l’escenari, incapaços de seguir el moviment dels altres: perduts, sense esma. I redreçar-nos, costa. I trobar-nos, costa. És el cas de “Chop-suey”. A “Drama”, l’actor moribund interpreta el seu paper fins a les últimes conseqüències i arrossega Miranda, que és un personatge deambulatori. En aquest cas, el paper els encaixa i els salva. Jo tinc molt dels dos personatges, de la passió de Vell i del desconcert absolut de Miranda. A “Amateur”, en canvi, la voluntat de ser un altre més pur no es complirà mai, per covardia o per manca de talent, que encara fa més mal."

...

"jo mantinc una relació gairebé mística amb el teatre com a espectacle. Quan funciona, hi ha poques experiències tan intenses i tan bèsties. El teatre em deixa commocionada i exhausta".

En Jaume C. Pons li fa una altra pregunta interessant:

"J.C.P.A.: I com treballes cada conte? Quin és el teu mètode d’elaboració?

C.G.: Sóc lenta, terriblement lenta. M’agradaria escriure de manera torrencial, però no puc, no en sé. Normalment el conte m’arriba en un estat molt embrionari, i té formes molt estranyes: paraules soltes, un tríptic de menjar xinès, una imatge, un eco, un poema, la meva perspectiva d’un moment concret des d’un estat d’ànim concret. Suposo que cadascú té el seu imaginari inevitable i la seva manera de fer...Amb els contes de Silenci a taula tenia l’obsessió d’aconseguir que el text fos intens en el mínim espai possible."

I per finalitzar us deixarem per llegir dues visions diverses sobre el llibre:

Per una banda,  Jaume C. Alorda a blogs.arabalears creu que " Cristina Garcia és una indagadora meravellosa de la psique humana, i sap retratar absolutament l’essència torturada d’aquestes humanitats que serveixen d’exemple o també de catarsis que caminen.  Els personatges de Cristina Garcia estan obsedits per viure realitats paral·leles que ells mateixos han inventat per evadir-se del context, normalment miserable i sense futur, que els parapeteja talment en un conflicte bèl·lic de vastament tràgiques resolucions. Precisament, perquè estan obsessionats per aquestes altres vides més altes, incapaces d’existir realment, viuen en un context quasi teatral: les referències al teatre són constants. De fet, Silenci a taula es podria entendre perfectament, també, damunt d’un escenari, amb éssers incapaços de trencar la barrera de la mudesa: per això el títol és tan encertat, perquè es una al·lusió directa al conte últim però també engloba a la perfecció la resta de textos.

Aquí dins hi ha molt de Dorothy Parker (com a retratista inclement de la realitat), d’Alice Munro (on cada conte sembla una cacera d’ànimes) o James Joyce (pel costat epifànic). I on queden els autors catalans? Potser podríem relacionar Cristina Garcia amb les petges deixades anar per Alba Dedeu o Yannick Garcia, per esmentar dos dels contistes actuals més representatius i identificables a través d’aquestes pàgines.

Per això, gràcies al mestratge d’aquests precedents ineludibles, cada conte funciona, de forma estructural, com un quadre independent però conformen, tots plegats, un retaule íntegre i integral, una novel·la fragmentada d’humanoides desballestats". 

Però en canvi, Aleix Tura Vecina al blog El camí no escollit  creu que "Tot i estar generalment ben executat, però, el primer llibre de Cristina Garcia Molina no acaba de materialitzar-se en un recull emocionant des del punt de vista literari. La delicadesa i riquesa lingüística d’alguns contes es veu contrarestada per una certa monotonia tant en termes de forma com de contingut. Moltes de les peces (exceptuant de forma clara les que lidien amb la mort d’una mare, tema que apareix en dos bons contes), de fet, posseeixen la rotunditat una mica freda i artificiosa que s’ensenya i es practica als tallers d’escriptura. Agradable? Sí. Bo? Gairebé".

Quin regust ens han deixat a nosaltres els seus relats? Quins ens ha agradat més? Què en pensem de la seva manera d'escriure? Voleu saber quins dels 17 contes són autobiogràfics i quins són completament inventats? Per què darrere l'escriptura hi ha, moltes vegades, la necessitat o la urgència? Com ens poden ajudar les escoles d'escriptura a trobar la nostra veu? Quins projectes futurs té pensats la nostra autora? Novel·la, Teatre?

Totes aquestes preguntes poden tenir resposta el dijous dia 2 de juny al berenar-sopar amb Cristina García. 

Veniu tots i totes ben inspirats!

Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf

‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf

‘Silenci a taula’ és l’obra guanyadora del 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d'Estiu 2014
Entre el pessigolleig cerebral de la ironia descarnada i la deliciosa opressió al pit del batec nostàlgic, l’alè dels homes i de les dones que poblen aquests disset contes crea disset atmosferes perfectes, d’oxigenació meticulosament variable. - See more at: http://oberta.cat/event/124155#sthash.GXvw5sVP.dpuf
Jaume D. Alorda

EL JUEGO DE RIPPER, de Isabel Allende

Quina Isabel Allende coneixem?

Coneixem la Isabel Allende escriptora xilena que va ser catapultada a la popularitat literària amb La Casa de los espíritus (1982) i des de llavors ha escrit més de 20 obres, entre les que hi ha sobretot novel·les, però també una trilogia juvenil, memòries i assajos . L'escriptora de prosa fluïda, que posseix una gran habilitat per dibuixar personatges complexos i una gran debilitat pels temes espirituals o amb rerefons de "realisme màgic".

Però, coneixem la Isabel Allende feminista, la que té una fundació que treballa per la vida digna de les dones, compromesa en eliminar tot tipus de violència cap a les dones a diferents part del món?

Coneixem la Isabel Allende crítica amb la política d'alguns països, especialment llatinonamericans, encaparrats a fer créixer les desigualtats socials i per tant la violència, en comptes d'intentar apaivagar-la?

Coneixem la Isabel Allende positiva, optimista, lluitadora que reflexiona sobre el fet inevitable de fer-se gran i que pensa que cal viure la vida apassionadament a qualsevol edat?

Si voleu conéixer-la millor entreu al seu web i mireu com  defensa les seves idees en els vídeos que teniu abans enllaçats.  

Com presenta l'autora la seva primera novel·la policíaca,  El joc de Ripper (2014)?

Quines són les principals preguntes que li fan els periodistes sobre la novel·la, els personatges, les influències, el seu estil, i els seus plans per obres futures?

L'autora també s'explica a lles següents entrevistes:  Jorge Ayora a melibro.com o amb Jorge Ramos del maig del 2014.


Ja sabem doncs que l'escriptora va decidir posar-se a escriure sola la novel·la un 8 de gener, com totes les seves novel·les, sense saber massa com seria la seva trama fins que va veure la seva neta jugar al joc de Ripper on line. També sabem que l'ambienta a la badia de San Francisco, una àrea que coneix molt bé perquè fa més de 25 anys que hi viu juntament amb el seu segon marit, Will Gordon, famós autor de novel·les negres, que apareix esmentat un parell de cops dins l'obra  i que li dóna algun consell professional, com ara el seu començament potent. 

L'autora explica que tots els personatges de la novel·la estan inspirats en persones reals:
L'Amanda Martín amb la seva neta quan tenia 16 anys, Blake Jackson amb l'avi que li haguès agradat tenir,  l'Indiana Jackson amb una seva amiga "sanadora" argentina , Ryan Miller amb un navy seal de Washington que va accedir a documentar-la, Elsa i la seva parentela d' immigrants il·legals, amb la senyora de la neteja que té, tots els profesionals de la Clínica Holística amb terapeutes alternatius que han visitat des que al seu home li van diagnosticar fribrosi pulmonar, etc. 

El desenvolupament dels nombrosos personatges  ocupa una gran part de l'obra i com explica la mateixa autora és una característica del seu estil particular que no ha volgut abandonar encara que es tractés de fer una novel·la policíaca.  Tampoc deixen d'aparèixer temes secundaris que sempre han preocupat a l'autora com, la desigualtat social, l'ecologia, la generació hippy, les relacions gays, la relació entre cos i ànima, els poders sobrenaturals... De fet, aquests temes secundaris enriqueixen la pròpia investigació policíaca i li confereixen profunditat literària.  

Hi ha hagut polèmica sobre si la novel·la es planteja realment com una ironització o parodia del gènere negre com la mateixa autora ha suggerit  "En el fondo me burlo del género". He hecho un poco como hace Cervantes cuando se burla de las novelas de caballerías y escribe el Quijote", le decía hoy a Efe Allende en una entrevista que tuvo lugar poco antes de que presentara la novela en la Casa de América ( Ana Mendoza, EFE 24/01/2014).  Alguns crítics repeteixen aquesta visió de l'obra, com Aurora Intxausti a Cultura EL PAÍS 29 /01/2014.

No sé què en pensareu, però nosaltres creiem que ho argumenta molt bé Joan Estruch a eldiario.es/catalunya 17/03/2014

"No ponemos en duda que Isabel Allende tuviera la intención de parodiar los tópicos de la novela policial. Así parece indicarlo el título escogido, que desplaza la atención del  lector hacia una línea argumental secundaria, la de unos quinceañeros aficionados a juegos de rol detectivescos. Pero creemos que pocos lectores compartirán la afirmación de que la novela es una parodia. Y es que en El juego de Ripper contiene escasas dosis del ingrediente fundamental de la parodia: la imitación exagerada y burlesca de un referente claro y conocido. En la novela de Isabel Allende no hay situaciones ni personajes ridículos, risibles, ni exageraciones burlescas basadas en los clásicos del género: Poe, Conan Doyle, Hammett, etc.

Lo que hace es servirse con sutil maestría de la estructura formal de la novela policial para encajarla en su propia, larga y madura tradición narrativa.

Por eso los aficionados a sus novelas encontrarán en esta los componentes típicos del mundo narrativo de Isabel Allende: multitud de personajes bien trazados (especialmente los femeninos),  que van buscando el amor de su vida; que se sirven de recursos esotéricos; que cultivan los vínculos familiares; que se relacionan intercambiando amistad y emociones sinceras; que rehúyen la agresividad, el poder, la prepotencia, el dinero… Y todo ello bien contado, con un arte narrativo muy controlado y que, sin embargo, parece espontáneo. Esos son los valores nucleares de El juego de Ripper, todavía más atractivos porque vienen envueltos con una seductora intriga policial".

Un del punts més fluixos que hem trobat a l'obra és el poc partit que ha tret al joc de rol dels nois detectius. A part del paper o àlies que representaven cadascun i que donaven algun matís diferent a la informació nova que oferien sobre els assassinats, la resta de les seves intervencions poc tenien de joc de rol, de fet, eren simplement un grup d'adolescents que analitzaven dades policials, no pas que juguessin un joc de rol. 

De totes maneres el que sí que no podem de cap manera discutir a Isabel Allende és la seva gran capacitat narrativa: la seva extraordinària prosa, de fàcil lectura, àgil, que ha sabut intercalar escenes més descriptives amb tocs d'humor (especialment pel que fa a l'inspector Martín), amb escenes de més d'acció i d'altres de més dramàtiques per anar creant un ambient de suspens que creixerà fins arribar al desenllaç de l'obra.

I que us ha semblat aquest final? Verosímil o inverosímil? Anticlimàtic o per, altra banda, molt romàntic?

Ens ha agradat l'obra? Parodia o no? Personatge interessants, personatges superfluus? Per què joc de rol? I el final?:  La polèmica està servida!  Ens veiem a la nostra tertúlia i en seguim parlant!

DISSABTE, de Ian McEwan

El novel·lista i guionista Ian McEwan va néixer a Aldershot (Anglaterra) el 1948 i va estudiar una llicenciatura i un màster en Literatura anglesa a les Universitats britàniques de Ussex i East Anglia, respectivament. Ha estat un autor prolífic des dels anys 70 i ha rebut un gran reconeixement de la crítica especialitzada i nombrosos premis, entre ells, el Booker. Se'l considera un dels autors més singulars del "dream team" dels escriptors anglesos actuals, juntament amb Martin Amis, Julian Barnes o Kazuo Ishiguro. 

Si voleu saber més coses sobre el tarannà d'aquest autor, la seva manera d'afrontar l'escriptura, els seus temes preferits... Podeu recòrrer al següent material:

En el vídeo-entrevista per a The Guardian (24/03/2012) llarg i en anglès, descobrim un Ian McEwan tímid, reposat, però alhora molt irònic, que parla de com escriu, què li interessa, com viu, etc. 

L'opinió de l'autor sobre la invenció d'històres, la novel·lística: ÉS ENCARA NECESSÀRIA. Vídeo curt -entrevista de Kosmopolis 11/ (25/03/2011)en anglès.

Si voleu saber com s'inspira,d'on sorgeixen les seves idees per les novel·les, mireu el següent vídeo: explica que pricipalment s'inspira mentre camina, fa excursionisme o viatja. També a vegades força la idea, o sigui, fa un exercici de pura tècnica narrativa.  Li agrada que  les seves històries tinguin contacte amb  la realitat del seu present...

És interessant consultar la Pàgina web d'Ian McEwan amb informació sobre Saturday, evidentment en anglès. Hi trobareu un munt d'enllaços a articles de tot el món que repassen la trajectòria de l'autor i, també, de l'obra que ens ocupa. On, fins i tot, podem trobar la recepta de peix que el protagonista de la novel·la prepara per a la reunió familiar. 

Tal com bé expressa Santiago Roncagliolo, El país (13/11/2015), McEwan té un estil particular, realista, detallista, contectat amb la realitat present, posant l'accent amb la tensió narrativa... :

"Como un veneno, a lo largo de su carrera, los temas de McEwan han ido atravesando la epidermis y acercándose al cerebro. Lo mismo ha ocurrido con su prosa. Ciertamente, a este autor nunca le ha interesado la pirotecnia. No le atrae el divertido virtuosismo de su compañero de generación Martin Amis, capaz de colocar 12 seudónimos de “pene” en la misma frase. Tampoco tiene la imaginación de Kazuo Ishiguro, que se mueve con la misma soltura en la ciencia ficción o en un cuento de hadas. Lo de McEwan siempre ha sido realismo directo y austero, sin experimentos. Aun así, en sus primeros trabajos, McEwan ponía el acento en la tensión narrativa. Algo terrible siempre estaba a punto de ocurrir. Alguien iba a sacar una navaja para cortarle las bragas a alguien. En cambio, conforme se adentra en el siglo XXI, su estilo va regresando al XIX."

Dissabte (2005) és la seva dotzena novel·la i guanyadora del "James Tait Black Memorial Prize".

Les caràtules de les seves edicions ressalten els aspectes claus de la trama: el dia del protagonista comença quan es testimoni, des del balcó de casa seva, d'un accident aeri. Des de llavors, l'autor fa que assitim al dissabte del metge neurocirurgià Henry Perowne  a través dels seus ulls, del seu estat d'ànim i de la seva ment. Vivim les seves 24 hores, que comecen escolant-se de manera lentíssima fins agafar un ritme trepidant al final. L'autor amb una gran habilitat narrativa fa que els lector visqui aquest dissabte a través de la  pròpia percepció del pas del temps del seu protagonista. 

  

La història de la novel·la Dissabte diríem que està molt acotada, molt meditada, en tots els sentits. Pel que fa al temps i al lloc, es situa  a Londres el 15 de Febrer del 2003, el dia de la gran protesta contra la invasió a l'Iraq. Pel que fa als personatges, de fet es tracta de narrar el món interior i el que succeeix a Perowne, un metge neurocirurgià durant el període d'aquest dia. Mentre anem descobrint com pensa, com  es sent davant dels esdeveniment, com es relaciona  amb els altres, també anem descobrint la resta de personatges secundaris, especialment la seva família:  la seva dona, advocada que treballa per a un diari, el fill que sembla ser un crack del blues, la seva filla poetessa, que acaba de publicar un llibre de poemes,  una passió fomentada pel famós poeta, ara en hores baixes, o avi matern, i una mare que està en una residència degut a Alzheimer.   

Alguns crítics, com per exemple José Ramón Ruisánchez  (Letras Libres Abril 2006) assenyalen que " Los Perowne, como grupo, muestran el perfil que define a los personajes del mejor McEwan: todos son guapos, sus considerables inteligencias se han ejercitado en educaciones dilatadas, han triunfado en casi todos los aspectos de la vida y, sobre todo, son profundamente buenos". De fet, alguns crítics, com Adam Begley (The New York Observer-traduït a la Nación 05 /11/2005)s'atreveixen a dir que tant la casa com la família Perowne s'assemblen "massa" a la pròpia família McEwan.

Però també descobrim en Baxter,  l'altra cara de la moneda. Un personatge que degut a una malaltia neurològica es converteix en el malson de Perowne, primer al carrer on es deslliura de miracle de sortint  il·lès de les seves agressions,  i després a casa, quan en una molt esperada reunió familiar, apareix de nou, i posa un ganivet al coll de la seva esposa, fa despullar a la seva filla, agradeix a l'avi...   Tot sembla indicar que Baxter posarà un punt i final a la família acomodada i feliç del nostre protagonista. Finalment la situació de terror fa un tom, però el protagonista ja no serà ben bé el mateix que quan s'ha llevat.  

Aquesta sembla ser, també, una fasceta recurrent d' Ian McEwan, segons la crítica.  L'autor vol fer reflexionar als lectors, vol posar en dubte el model d'existència occidental, basada en la opulència, la llibertat, la commiseració, l'acolliment des de la superioritat. 

Ens envia, doncs, també, amb Dissabte,  un missatge sobre com la vida tranquil·la, lliure i acomodada de moltes persones triomfadores , és sumament fràgil, com en qualsevol moment, fins i tot, pot deixar de ser. Sembla que els crims comesos diàriament a les nostres ciutats, a més a més dels atemptats de New York el 2001, el de Londres el 2005 , els de Paris el 2015... li donarien tota la raó. 

A la nostra tertúlia sobre la novel·la podem tractar diferents aspectes de l'obra:

• Com és Henry Perowne? Es transforma al llarg del seu dia, tant trepidant?
• La versemblança o no de l'argument.
• El pas del temps, la percepció del temps, el ritme de la novel·la.
• El pensament racionalista (Perowne) "versus" pensament artístic (fills,sogre).
• La poètica de la ciència (neurocirurgia, què és el cervell, la consciència...)
• L'estil acurat, realista i detallista de l'autor
• Les consideracions polítiques dels personatges 
• La reflexió ètica de com vivim a les principals ciutat d' occident

Si voleu veure algunes de les opinions que han expressat altres lectors de clubs de lectura que l'han llegit, mireu els següents blogs:

El racó del club- club de lectura de la biblioteca de Celrà
Biblioblog- club de lectura de la biblioteca de Vilanova i la Geltrú

La  crítica del 2005 (De Llibres 13/12/ 2005) no deixava de ressaltar que es tractava d'una novel·la absolutament contemporània. Tot i haver passat 10 anys de la seva publicació encara penseu que és ben actual?

Us han quedat ganes de llegir més obres de Ian McEwan?

PERQUÈ NO ET PERDIS PEL BARRI, de Patrick Modiano

         QUI ÉS PATRICK MODIANO I COM ESCRIU?

Pensem que Antonio Jiménez Barca a Las obsesiones de Modiano (EL PAÍS 16/05/2009) ho expressa molt bé quan diu que ...

"Este hombre acogedor y atento nacido en 1945 es simplemente uno de los más importantes escritores vivos en Francia, dueño de un mundo propio, autor de más de 30 obras, ganador del Goncourt o del premio de novela de la Academia Francesa, entre otros. En España se han publicado recientemente, además de la citada Dora Bruder, En el café de la juventud perdida, Reducción de condena y Calle de las tiendas oscuras. Confiesa con naturalidad que escribe desde que tenía 20 años porque no sabe hacer otra cosa. No ha trabajado jamás en nada que no sea sentarse dos horas enfrente de esa ventana y pasarse las 22 restantes del día pensando en las páginas que quedan. Sus novelas siempre son cortas y exactas, transcurren siempre en los años cuarenta o sesenta, en un París particular y vagamente irreal, dilatado, enorme, donde siempre hay garajes, adolescentes abandonados a su suerte que se agotan en brutales caminatas errabundas y adultos que se buscan unos a otros como dentro de un laberinto: un verdadero territorio mítico que comparte con el París real los nombres de las calles y la ubicación precisa de los números. Él mismo es un maniático de la topografía parisina y si uno le menciona una calle cualquiera no es raro que Modiano no sólo la conozca, sino que la haya recorrido o la hayan recorrido sus personajes."

En diferents entrevistes i fins i tot en el seu discurs al premi Nobel, Modiano admet que el que el va impulsar a escriure era trobar respostes als enigmes de la seva joventut i entendre qui eren aquells desconeguts amb qui els seus pares el deixaven juntament amb el seu germà. Sempre va pensar que la ficció l'ajudaria a entendre millor el seu passat. 

Aclarir aquest passat borrós, donar una mica de llum a la memòria, retrobar el neguit-curiositat de la joventut, recorre els carrers, els garatges, localitzar en un mapa aquests llocs significatius o cercar a la guia telefònica antics coneguts segueixen sent les seves principals obsessions i, en definitiva, segons el mateix autor, el motor de la seva escriptura.

 És per això que molts lectors i crítics comenten que les novel·les de Patrick Modiano, s'assemblen molt, com si l'autor reescrivís, una vegada i una altra, el mateix llibre, però fent servir personatges diferents. Fins i tot els personatges de les seves diferents novel·les tenen trets semblants, éssers que cerquen el seu passat o el passat dels altres, joves perduts que tenen curiositat i por alhora per descobrir la vida i s'arrosseguen pels barris de la ciutat de París, i que cauen en forats negres, en zones neutres, on  la vida se'ls escola sense deixar massa rastre.

Per saber-ne més detalls podeu llegir alguns articles en el monogràfic Patrick Modiano (EL PAÍS 4-11-2015) , l'entrevista que li fa Alex Vicente Modiano:"Estoy en una eterna huída hacia adelante" (BABELIA- EL PAÍS 27/05/2015) o l' anàlisi sobre l'autor, amb un mapa dels lloc de Paris que apareixen a les seves novel·les o les seves frases clau comentades pel propi autor a , Christophe Bigot Modiano écrit-il toujours le même livre? (OBS BIBLIOBS 05-12-2015).

També podeu acostar-vos a l'autor i al seu món interior a través del seu discurs a l'acadèmia sueca quan li van concedir el Premi Nobel de literatura (10-12-2014).

També són interessants el dos vídeos següents:

Vídeo 1 Patrick Modiano dans Metropolis-ARTE  (10/11/2014). L'autor recorre els carrers de París i explica els principals llocs que van marcar la seva juventut i que una i altra vegada surten a les seves novel·les (garatges, Plaça La Blanche...). En francès.

 Vídeo 2 Patrick Modiano"Comment j'ecrit"  (10-11-2014) L'autor presenta el lloc on escriu i explica que hi treballa unes 2 o 3 hores diàries, com sempre té present el lector quan escriu, etc. És en francès i dura 6 minuts.

1              2  

      
Ara que ja coneixem una mica més l'autor parlem de Perquè no et perdis pel barri 

Aquesta novel·la es va publicar a França pocs dies abans que es fes pública la concessió del Nobel al seu autor. Tots el crítics coincideixen a dir que està inspirada en la seva pròpia biografia:El seu pare va ser un jueu italià que durant la segona guerra mundial va fer negocis amb els nazis i la seva mare una actriu flamenca amb poc sentiment de mare. Va tenir un germà, Rudy, que va morir de leucèmia als 10 anys. Ambdós germans, van ser abandonats repetidament en diverses cases perquè se'n fessin càrrec amics o coneguts dels pares. Patrick no tornarà a veure els seus pares fins els 17 anys. Aquests personatges del passat de Modiano apareixen amb altres noms com personatges del passat de Jean Daragane, el protagonista de la nostra novel·la i, segons, Christophe Bigot també apareixen a Exculpació (1998)

Jean Daragane representa un escriptor gran que es troba cada vegada més sol i aïllat, però per circumstàncies ben banals (ha perdut un llibret d'adreces) es veu obligat a recordar un període de la seva vida que s’havia esforçat molt per oblidar: primer la  seva joventut i, més tard, la seva infantesa.  Mentre el lector va descobrint el misteris i secrets de la seva vida, descobreix alhora el París de fa 50 anys: el seu anar i venir, els seus carrers, les seves places, els seus cafès, en definitiva, la vida dels seus conciutadans.

Un dels temes importants de la novel·la, sinó el més important és el de l'escriptura a dins de la novel·la o metatext: En Jean Daragane decideix escriure una novel·la, La Negror de l'estiu, per  intentar retrobar a l'Anne Astrand, qui li havia fet de mare durant un temps a la seva infantesa, i de qui havia perdut la pista. L'escriptura per Jean té principalment un motiu: anar esbrinant i retrobant-se amb el seu passat. És per això que molts dels personatges de La negror de l'estiu són personatges reals, coneguts per Daragane, com Guy Torstel.  L'escriptor Daragane no deixa de ser un alter ego de Modiano, tots dos entrats en edat, que busquen i cerquen respostes sobre el seu passat.  
Però com tota vida, la veritat del passat de Jean Daragane no s'acaba mai de descobrir del tot, queden moltes cantonades per fer net, així que, tot i que l'autor ens desvetlla bona part del misteri, queda, també enterrada per sempre la veritat o veritats més profundes dels seus protagonistes. El present ja no pot reconèixer el passat en la seva absolutesa. "El present i el passat es confonen i això sembla natural (...) perquè no estant separats sinó per una paret de cel·lofana" (p.31). Vet-ho-aquí una de les principals característiques de les novel·les de Patrick Modiano.

L'estil narratiu de Modiano podríem dir que és un estil clar, senzill de descripcions breus però alhora fotogràfiques que ajuden al lector a imaginar-se el París dels anys 50 i 60. El seu llenguatge ens transporta al passat i ens transmet una barreja de nostalgia-tristesa com les fotografies en blanc i negre. De fet ho descriu molt bé la seva traductora María Teresa Gallego Urrútia  a La geografía de una lengua (EL PAÍS-CULTURA- 10/10/2014).

PROPOSTES LITERÀRIES 2015-2016

PATRICK MODIANO                  Perquè no et perdis pel barri  (2014) Llengües: fran, cat, cast.

                                           

Patrick Modiano és un dels escriptors francesos actuals més guardonat i de més fama internacional. L'any 2014 va guanyar el premi Nobel de literatura per la seva trajectòria. 

El protagonista principal de la novel·la és Jean Daragane, un escriptor gran que es troba cada vegada més aïllat, però per circumstàncies ben banals es veu obligat a recordar un període de la seva vida que s’havia esforçat molt per oblidar. Mentre el lector va descobrint el misteris i secrets de la seva vida, decobreix també el París de fa 50 anys: el seu anar i venir, els seus carrers, les seves places, els seus cafès, en definitiva, la vida dels seus conciutadans. 

WAJDI MOUARAD                                  Ànima   (2012)  Llengües: fran., cat., cast

                                                                                                

Wajdi Mouawad és actor, cineasta i un dels dramaturgs i escriptors d’expressió francesa de més rellevància del panorama actual.  Ànima, descrita sovint com una novel·la totèmica i animista, representa el seu segon llibre dins l'aventura narrativa: Quan Wahhch Debch descobreix que han assassinat la seva dona comença una cacera irracional de l'home a través d'Amèrica violenta i bella alhora. El protagonista ha d'alliberar la seva còlera i sacrificar la seva ànima per tal de desvelar la mentida sobre els seus orígens.  Ha obtingut el Gran Premi Thyde Monnier de la Societat General d’Homes de Lletres, el premi literari Deuxième Roman de Laval, el premi Phénix de literatura i el premi Méditerranée.

JAMES SALTER                         L'última nit (2005)  Llengües: ang., cat., cast.

                                              

Un recull de 10 relats sobre la relació de parella on s'exploren els enganys, els desamors, la incomunicació, la soledat, l'amor... entre els homes i les dones. Intimitat descoberta per la ploma d'un dels grans escriptors nord-americans contemporanis, que morí aquest 2015 i que sabia descriure i utilitzar com ningú la profunditat psicològica i emocional dels personatges. 

NADINE GORDIMER                          Atrapa la vida  (2005)  Llengües: ang., cast, cat...

                    

El diagnosi d'un càncer de tiroides als trenta anys fa que el protagonista es repensi la seva vida i la relació que manté amb els pares, la dona i el fill. També la vida al seu voltant, dels familiars i coneguts fa un gir, especialment la vida dels més grans, els seus pares. El protagonista recupera una comunicació estreta amb la mare, un personatge que ens sorprendrà per la seva flexibilitat, valentia i esperit de lluita per aconseguir una vida plena.

Nadine Gordimer , que morí el 2014, fou una escriptora sud-africana d'immigrants jueus que va saber reflectir bé la complexitat social del seu país i que va apostar per superar fermament  la segregació racial. Va guanyar el premi Nobel l'any 1991.

JAVIER CERCAS                               El impostor (2014 )   Llengües: cast.

                     

Javier Cercas es torna a inspirar en la realitat, en la investigació històrica i biogràfica per escriure aquesta novel·la. En aquest cas es tracta de la historia de Enric Marco Batlle, un gran impostor al llarg de la seva vida: Es fa passar per antifranquista i antifeixista durant dècades i sobretot per un supervivent del camp de concentració nazi de Flossenbürg durant la segona guerra mundial. Però l'autor també juga i reflexiona sobre com el fet de narrar la vida dels "altres" et tempta a viure la seva vida. En definitiva, la realitat i la ficció interactuen i es complementen tant en el cas del protagonista com en el cas de l'escriptor.

IAN MCEWAN                                       Dissabte (2005)      Llengües: ang, cat.,cast., ...

                                   

Henry és un neurocirurgià que viu una vida feliç amb la seva dona i els seus fills. Però tot canvia el dissabte 15 de febrer del 2003, quan testimonia casualment un accident d’avió. Aquest dia entra en un espiral d'angoixa que resultarà en el seu ensorrament personal i existencial, tot narrat al llarg d'un dia. 

Ian McEwan és un escriptor anglès molt premiat i amb força obres portades al cinema. 

 ISABEL ALLENDE                    El Juego de Ripper ( 2014) Llengües: cast.

Novel·la d'intriga  i basada en una onada d'assassinats a San Francisco. L'autora xilena de supervendes torna a utilitzar els dons supernaturals, les immenses possibilitats de la ment humana per desllorigar el misteri en aquesta novel·la. És gràcies a un joc de rol anomenat Ripper, que Amanda, una jove d'institut, té la possibilitat d'ajudar a la investigació policial per tal de solucionar el cas, que esdevindrà també personal.

CRISTINA GARCÍA                    Silenci a taula (2014 ) Llengües: cat.

 

La Cristina García, professora d'institut, ens regala mirallets de la seva vida i de la seva escriptura amb aquests 17 contes que conté Silenci a taula.  Relats contectats amb el teatre, amb la vida quotidiana i amb la poesia que inegablement conté l'existència i que tant necessària se'ns fa per tirar endavant.

STEPHEN KELMAN                  Els consells del colom  (2011)  Llengües: ang, cat, cast.


                                              

Harrison Okupu, un nen ghanès de deu/onze anys, que en fa dos que viu amb la seva mare i la seva germana en un suburbi de Londres, és el protagonista d'aquesta novel·la anglesa. El mateix Harri ens narra en primera persona la seva història i com la seva infantesa feliç, de nen de suburbi, comença a quedar enrere un dia que un noi del barri apareix assassinat i, ell i el seu amic Dean, decideixen investigar què ha passat. La realitat i la fantasia que es barrejaven en la vida d'en Harri, en les converses amb el seu amic que mira tots el CSI de la televisió, en les històries que li explica la mare, en els consells que li dóna el colom, a qui el nen fa confidències, poc a poc deixen pas a la realitat en majúscules: la corrupció, les bandes, la violència, les revenges,  la immigració... del suburbis londinecs.

XAVIER BOSCH                         Algú com tu  (2014  )  Llengües: cat

                                               

Història sentimental que contraposa dues visions generacionals ben diferents sobre l'amor. La protagonista Gina, que tot i rondar la quarantena encara no ha tastat el veritable nèctar de l'amor, descobrirà qui fou realment la seva mare, la Paulina, i el seu vertader amor, a través d'unes cartes guardades a París. L'autor ens esperona a viure la vida al màxim, tot i el perill al fracàs i a la decepció.