FRANCESCA, de Quim Español

OCTUBRE 2020

Encetem un nou curs!

Malgrat totes les mesures sanitàries, higièniques i de distància social que hem de prendre hem pensat que la força de la lectura pot més. En aquest any 2020 sacsejat pel virus de la COVID 19, refugiar-nos i concentrar-nos en el fet de llegir pot convertir-se un refugi.

Comencem amb una trobada amb en Quim Español per parlar de la seva primera novel.la:

FRANCESCA

 

Quim Español, nascut a Girona el 1945, és arquitecte i poeta. Com ha poeta ha publicat diversos llibres. L'any 1994 va guanyar el Premi Carles Riba amb l'obra Ultralleugers i l'any 1998 va guanyar el Premi als Jocs Florals amb el poemari L'arbre de la innocència. També ha escrit assaig, com el que va publicar el 2015 Entre tècnica i enigma.

Amb Francesca s'estrena com a novel.lista , però en el llenguatge acurat d'aquesta obra i en la delicadesa de molts fragments hi podem continuar  trobant el poeta.

Com ell mateix reconeix en una entrevista l'octubre del 2019 pel diari REGIÓ 7 en motiu de la publicació de Francesca:

"La poesia no la deixaré mai", assegura, "però la novel·la tampoc, l'experiència és molt satisfactòria des del punt de vista personal". De fet, Español afirma que ja té engegats altres projectes i alguns estan força avançats.

Si compara l'escriptura de poesia amb la novel·la, l'ha sorprès la diferència de llargada d'un poema amb un text com el de 'Francesca'. "El poema és una guspira que encén un foc, una idea que s'expressa en molt poques paraules i hi ha una gran condensació de sentit, en canvi en la novel·la les coses flueixen d'una altra manera i has de deixar fluir més als personatges que t'inventes".

Español creu que "avui s'escriu més que no pas es llegeix. Soc conscient d'aquesta inflació en la qual jo hi col·laboro amb aquesta publicació".  Assegura que es va animar a tirar-ho endavant perquè Edicions de 1984 va decidir publicar-ho.

Francesca és una novel.la que té una protagonista clara, la noia que dóna nom al títol, però els interessos de l'autor són múltiples  i la seva experiència com a arquitecte fa que sovint sembli que hi ha una altra protagonista a l'ombra,  la torre on viuen els avis amb la néta. Una torre que podem deduir que és a Girona, malgrat la teulada de pissarra, i que no s'anomena gaire sovint la ciutat. Una torre que és el locus amoenus de l'avi, i que, com la verdadera protagonista, s'anirà deteriorant. 

Español també ens introdueix altres temes:

• La diferència entre l'amor jove, representat per Francesca i Ferran, i l'amor més madur, representat pels avis i per un pare amb una nova parella.

• La vitalitat d'uns avis, sobretot l'avia, que encara mantenen una cert reconeixement social, per exemple poden convidar al concert que organitzen els amics de Francesca a personatges importants com Jordi Savall o Jordi Lara, en un joc de metaliteratura.

• El problema de la prevaricació i la corrupció a dins de molts ajuntaments en el cas de la requalificació dels terrenys de la torre.

• La malaltia de l'Alzheimer

Sobre la novel.la amb la que comencem el curs, us adjuntem enllaços a altres publicacions que us poden interessar i que fan una crítica literària de la primera novel.la d'aquest autor:

                            Vilaweb (19/10/2019)

                            El País (23/10/2019)

RECORDEU QUE  EL DIA 16 D'OCTUBRE A LES 8 DEL VESPRE ENS TROBAREM AMB EN QUIM ESPAÑOL PER PARLAR DE LITERATURA I DE LA SEVA OBRA.

CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA, d'Irene Solà

Aquest mes de març llegim i comentem el llibre d'Irene Solà: CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA.

Per començar a endinsar-nos en el llibre i el món que ens explica l'autora, pengem uns quants enllaços a entrevistes i crítiques literàries  que van fer a l'autora arran de l'obtenció del Premi Llibres Anagrama de Novel.la de l'edició de 2019 i que podeu llegir.

Irene Solà , que es va llicenciar en Belles Arts, va començar publicant poesia. El seu llibre de poemes Bèstia va ser reconegut amb el 48è Premi Amadeu Oller l'any 2012. Més endavant també va rebre el Premi Documenta per la novel.la Els dics.

 La narrativa de Canto jo i la muntanya balla es pot qualificar de prosa poètica, tot i que també hi trobem un llenguatge plàstic que,  a vegades, ens fa la impresió que estem davant d'una pintura. I una pinzellada de realisme màgic en alguns capítols que confronta amb d'altres en què ens presenta la realitat de la manera més crua.

 Més que el què ens explica, és el com ho explica, el domini del llenguatge, el que sorprèn d'aquesta obra. En certs moments, llegint la novel.la, podem trobar-hi ecos de Rodoreda o de Víctor Català, tant pel que fa l'ambient opressiu del món rural, com per les descripcions de les flors, el paisatge, o del mateix Domènec o Hilari.

També demostra un gran coneixement de la vida en els pobles de muntanya i de les relacions que s'hi estableixen i les caracteritzacions dels personatges responen a un cert prototipus d'homes i dones forts, ferrenys i poc donats a expressar els sentiments.

El fet de de fer parlar elements que normalment no són protagonistes com els llamps, les bolets, els cabirols, la gossa, permet a l'autora jugar des des punts de vista molt diferents. Aquest recurs ens pot  recordar obres com Ànima de Wadji Mouawad, on també són els animals o altres elements, els que ens van explicant la història, encara que argumentalment no tinguin res a veure.

Us volem deixar també informació sobre la Festa de l'Os que es celebra a la comarca del Vallespir i que és present en la novel.la. La Festa de l'Os és una festa atàvica molt arrelada al món pirinenc i que, si no heu vist mai, us recomanem que hi aneu. De fet en altres llocs del món es celebren festes i rituals d'aquest tipus que ens conecten amb la terra i el cicle de les estacions.

http://www.llegirencasdincendi.cat/2019/06/canto-jo-i-la-muntanya-balla-irene-sola/

https://elmati.cat/ressenya-del-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla-direne-sola/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/irene-sola-ens-presenta-el-llibre-canto-jo-i-la-muntanya-balla/video/5878244/

FESTA DE L'ÓS

    

Quatre feréstecs homes-óssos baixen de les muntanyes després d’un llarg temps d’hibernació. Tenen gana i, també, gana sexual. La tradicional festa de l’ós, que es perd en el record dels temps, té lloc cada diumenge de Carnaval a Prats de Molló per celebrar el despertar de la primavera.

Finalitza el fred hivernal i la primavera ja s’anuncia. És ara quan l’ós, anteriorment molt present als Pirineus, finalitza la seva hibernació i torna a fer estralls entre el ramat per alimentar-se. La importància i el terror que generava l’ós en la societat agrícola dels Pirineus queda plasmada en festes com aquesta, o les que, en un sentit molt similar, tenen lloc a Sant Llorenç de Cerdans (també al Vallespir), a Encamp (Andorra) o al Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).

Conta la llegenda que, fa temps, quan els ocells tenien dents, un ós va raptar una bella fadrina de Prats de Molló i la va recloure a la seva cova. Cada dia li duia les millors fruites i els millors anyells, que caçava especialment per a ella, i li feia insinuacions lascives. Però la noia rebutjava, una i altra vegada, tots els intents de la bèstia, invocant la Mare de Déu de les Salines. El dia de la Candelera, quan complia el novè dia de captiveri, la noia va aconseguir fugir i retornar a casa seva. Quan l’ós va tornar a la cova i va veure que la formosa donzella s’havia escapat, va udolar amb tanta ràbia que els crits van retrunyir per totes les valls dels Pirineus.

Diumenge de Carnestoltes, per commemorar la llegenda, els óssos i els caçadors s’apleguen al Fort de la Guàrdia, on hi fan un bon tiberi, regat amb un bon vi. Joan Amades apuntava que, quan més engatats van els protagonistes, més bé representen el paper d’ós. Amb la panxa ben plena i el costellam ben regat, es vesteixen amb pells de xai –antigament era pell d’ós, però, quan van desaparèixer dels Pirineus, es va optar per la pell de xai– i s’emmascaren la cara i els braços amb una barreja de sutge i oli.

Comença la persecució

Cap allà les tres de la tarda, perseguits pels caçadors, es dirigeixen cap a Prats de Molló, on llencen a terra i empastifen tant com poden tothom qui se’ls posa al davant, sobretot les noies joves i maques, en una clara metàfora de la fecundació. Les corredisses per esquivar els óssos són constants, però gairebé ningú no s’escapa del seu sutge. És recomanable assistir a la festa amb roba vella, ja que, molt sovint, els óssos no deixen cap turista per embetumar.

Els caçadors, per frenar les bèsties, els persegueixen amb escopetes de fogueig. Si tomben algun dels óssos, de seguida hi ha qui els reanima amb un bon glop de vi. Cap allà les cinc, apareixen els homes de blanc o barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc –que igualment empaiten i enfarinen les cares de les noies–. Els óssos es veuen acorralats per tants perseguidors i, finalment, cauen a mans dels caçadors. Llavors, els barbers són els encarregats d’afaitar-los, una metàfora de la castració de l’animal i moment àlgid d’aquesta festa carnestoltenca, la lluita del bé contra el mal atàvic que representa l’ós en l’imaginari pagès. El primitiu ball de l’ós, en què tots els protagonistes dansen al so de la cobla, posa punt i final a la festa.

La festa, en el seu conjunt, està carregada de simbolismes: l'oposició entre la foscor dels óssos i la blancor dels barbers podria molt ben ser una al·legoria de l'hivern que marxa i la primavera que ja arriba, o de la nit que s’escurça i el dia que s’allarga, o de la victòria del bé en la seva lluita contra el mal, o...

Text: Redacció festes.org

Fotografies: Oficina de Turisme de Prats de Molló