Què sabem sobre aquest autor noruec que des dels 18 anys expressa una voluntat ferma d'esdevenir escriptor?
Va nèixer a Oslo el 1952 i a l'actualitat compta amb set novel·les publicades. Tot i voler ser escriptor des de ben jove no arriba a fer-ho possible fins els 35 anys (1987), quan publica un llibre de contes titulat Aske i munnen, sand i skoa (traduït a l'anglès com Ashes in the Mouth and Sand in the Shoes).
Abans d'arribar a ser escriptor treballa en una fàbrica, ven llibres en una llibreria, fa d' impressor, traductor i de crític literari. I, segons el mateix autor, aquests anys d'impàs fins esdevenir escriptor, els viu amb melancolia i certa angoixa per no ser capaç de portar el seu somni a bon port.
El 1990, la seva família pateix un gran sotrac: la seva mare, pare, germà i nebot moren en un incendi en el ferry que viatjaven.
La novel·la Sortir a robar cavalls (2003) és la seva cinquena novel·la i suposa el seu llançament a la fama, tant a Noruega com internacionalment. A Noruega el mateix 2003 és guardonat amb el Premi de la Crítica de la Literatura Noruega i el Premi Llibreter al Millor Llibre de l'any. El 2006 i el 2007 comença a rebre premis com l'Independent Foreigner Prize o l'IMPAC de Dublin. A l'actualitat ha estat traduïda a més de 50 llengües.
La novel·la Sortir a robar cavalls (2003) és la seva cinquena novel·la i suposa el seu llançament a la fama, tant a Noruega com internacionalment. A Noruega el mateix 2003 és guardonat amb el Premi de la Crítica de la Literatura Noruega i el Premi Llibreter al Millor Llibre de l'any. El 2006 i el 2007 comença a rebre premis com l'Independent Foreigner Prize o l'IMPAC de Dublin. A l'actualitat ha estat traduïda a més de 50 llengües.
Si voleu veure com es mou, pensa o treballa aquest autor, que ens sembla força especial, podeu visionar el següent Vídeo entrevista-monòleg titulat de Margins on your Side ( en Noruec, però en subtítols en anglès).
És interessant com explica la seva manera d'escriure: No té una idea prèvia, el mateix fet d'escriure es va desenvolupant, és intuïtiu: ho deixa, un rampell a mitja nit l'inspira, un paràgraf d'una lectura l'empeny a continuar, no sap què passarà al final de l'obra fins que hi arriba... Intenta de totes maneres cuidar l'escriptura, fer-la musical, compta a vegades les síl·labes de les paraules finals (això segur que es perd a la traducció)... De fet, defineix el procès d'escriptura com un procès de tensió, fins i tot d'esforç esgotador que el fa pensar que no escriurà res més durant un període de temps.
També és interessant la seva opinió vers la societat noruega, sempre en contacte amb la natura... una societat que mai ha considerat que passés penúries, però que a partir dels anys 80 viu, segons ell, en una opulència descarada...Prefereix la societat predigital, més senzilla... O la seva idealització del que va suposar per la cultura i la literatura revolució dels anys 60.
També podeu llegir l'entrevista que Montserrat Serra publica a Vilaweb l' 1/11/2016 quan l'autor va venir a Barcelona a presentar la traducció al català de Sortir a robar cavalls. En interessa especialment d'aquesta entrevista,titulada Per Petterson: "El cos és el camp de batalla de les emocions" quan l'autor explica "A través del camí dels sentits, aquesta cosa proustiana, és la manera de no matar els records. Perquè la memòria és física. Treballo amb la memòria, és la meva matèria. Però treballo amb personatges que no són jo, i és la seva memòria, no pas la meva. És amb aquesta memòria que treballo. No es tracta de construir una memòria sinó de deixar-la fluir".
Així és com el nostre autor va anar confeccionant la seva novel·la, a través de deixar fluir la memòria del seu protagonista, en Trond, un home de 67 anys que el 1977 viu aïllat en una cabana a la muntanya amb companyia d'una gossa i un veí, en Lars, que resulta ser un conegut de la seva adolescència i que el transporta tot sovint al 1948, quan ell i el seu pare van viure un estiu que no podrà oblidar mai, per moltes i diverses raons: l'infortuni del seu millor amic, la descoberta del desig sexual, el record d'un cos que busca reptes físics, la descoberta de la doble vida del seu pare, el coneixement de la resistència política, el primer viatge a Suècia, etc.
Els seus records i les pinzellades de present no es fan a base de sumar diàlegs o raonaments de personatges, d'anàlisi o judicis pel propi protagonista sinó descrites amb gran habilitat poètica, descripcions al detall de la llum, els ocells, el vent, la neu, els arbres, l'aigua... El que de veritat ha impregnat la memòria de Trond són simplement un flux d'imatges de la natura, del seu paisatge, dels actes dels que l'envolten o envoltaven, i és a través d'aquests seus ulls pictòrics i poètics que els lectors els poden reconstruir. Ens recorda els quadres impressionistes: un estil narratiu interessant.
La "solitud" sembla estar molt present al llibre, en els records d'adolescència sembla que el protagonista en vol defugir, o diríem, almenys compartir-la, i per això busca la complicitat del callat Jon i del misteriós, però amorós pare. Ambdós personatges es comuniquen poc amb paraules, però fan els possibles perquè Trond tingui els cinc sentits ben oberts davant el miracle dels ocells, els cavalls, el riu, els arbres, la muntanya, els veïns i, en definitiva, la vida que l'envolta. En canvi en Trond adult, busca expressament aquesta solitud per no emmalaltir. Només les xerrades amb la seva gossa i més tard amb en Lars i una de les seves filles redimirà el protagonista de la solitud més absoluta. Ens recorda un xic la dita: Naixem sols i morim sols. Però també ens recorda la relació saludable, sovint necessària entre l'home i la natura, la comunió de pertànyer a l'univers, una relació més àmplia que la simple humanitat i, que en canvi, ens fa més humans.
La novel·la també parla i, per alguns crítics, sobretot parla, de les relacions entre pares i fills. Unes relacions que tant les passades com les presents estan envoltades de silencis volguts, de silencis necessaris, d'omissions cruels, però també de gestos nobles, de rialles compartides, d'expressions enteses... Segons l'autor, l'única idea que tenia clar quan va començar la novel·la era que aniria d'un pare i un fill que s'estimaven.
Li han retret moltíssim, especialment arrel de les traduccions, que s'hi veu poc amor filial. Però l'autor es defensa bé com podeu llegir en l'entrevista Las familias noruegas son silenciosas que Joan Puig publica al Periódico arrel de la publicació Sortir a robar cavalls en català (29/10/2006). L'autor assenyala que totes les seves novel·les van sobre les relacions familiars, però que igual que les famílies noruegues reals hi ha molt de silenci, poc o gens de contacte físic en públic, poques expressions directes d'estima i admet que és difícil d'entendre per la gent de la mediterrània, acostumada a gran clans familiars i molt de contacte físic i quotidià.
Podríem seguir i seguir parlant de la crítica i de la nostra opinió de l'obra, però el que es tracta és que tots els membres del club hi diguem la nostra. Esperem que la propera trobada sigui un gran èxit d'"impressions" i que tothom sigui capaç de deixar fluir la memòria de la seva lectura!
