SOPAR LITERARI AMB RAFEL NADAL I LA SENYORA STENDHAL

Aquest passat juny el nostre club de lectura BIBLOS tancava les trobades del curs amb un nou sopar literari i celebrava alhora els cinc anys complerts de tertúlies i sopars. 

Ens va fer especial il·lusió que el nostre convidat d'enguany fos el mateix escriptor amb que BIBLOS va estrenar el format de cloenda amb un "sopar literari".  

Retrobar-nos amb RAFEL NADAL i la seva obra és sempre un plaer, però pels membres del club és, a més a més, retrobar-nos amb una persona propera, entranyable i estimada.

Sobraven les presentacions, però sí que vam voler encetar la tertúlia reprenent una conversa que vam iniciar en el sopar del juny del 2013. Llavors, en Rafel havia publicat la seva primera novel·la Quan érem feliços, i es va sincerar amb nosaltres explicant que costa molt que les editorials publiquin "el que realment vol escriure un escriptor novell". Sembla que només ho podien fer els escriptors amb cert renom. Calia, doncs, que escrivís seguint el guió marcat per l'editorial per aconseguir fer-se un lloc dins el món de les lletres abans de poder escriure el que realment li venia de gust.

Havien passat cinc anys i en Rafel havia seguit publicant: Quan en dèiem xampany, La maledicció dels Palmissano i, enguany, La senyora Stendhal. Així que vam encetar la conversa volent saber si aquests últims llibres eren ja "les novel·les que volia escriure". Però vam poder entendre que encara l'editorial no li té prou confiança i que per poder publicar La senyora Stendhal també havia hagut de remar un xic a contracorrent. Segons, les seves actuals reflexions, l'autor potser no té mai plena llibertat per escriure el què vol i com ho vol. Però el que sí que té clar és que encara haurem d'esperar per llegir la seva obra mestra, la que vertaderament vol donar als seus lectors, però que pel camí té moltes altres històries que li ballen pel cap i que, també, ens vol explicar. Sembla, doncs, que les editorials s'hauran de costumar a lidiar amb l'autor perquè el que sí vam poder constatar és que la seva creativitat carrega una ufana embranzida. 

 

Tot seguit, els presents van començar a fer preguntes o a demanar aclariments sobre La senyora Stendhal.

Els lectors volien saber, primer de tot, perquè no havia identificat el poble en què passa bona part de l'acció i sí, en canvi, la ciutat de Girona, on es situen certes escenes del passat, i també els dos capítols marc de la novel·la, el primer i el darrer, situats en el present. Alguns dels assistents havien fet les seves hipòtesis: poble al voltant de Girona, Anglès, Osor... En Nadal ens explica que podria ser qualsevol poble de Les Guilleries i que, de fet, no s'especifica el nom perquè així li permet més llibertat alhora de fer anar i venir els personatges, i, que el mateix havia fet amb l'internat, que no esmenta en cap moment El Collell, tot i tenir-lo present perquè és d'aquí on surten les seves experiències. Per alguns dels assistents aquesta llibertat que diu l'autor li permetia la no identificació del poble, a ells els provocava una comprensió difícil o, fins i tot, incongruent o increïble per la gran facilitat amb què els personatges anaven i venien del poble a la ciutat, de l'internat al poble, del poble a la frontera o viceversa.

Una altra pregunta obligada era el per què del títol. L'homenatge a la protagonista, que rep el cognom del seu marit francès, era clar, però per què un nom forà per una novel·la tant d'aquí?. En aquest moment en Rafel ens pregunta a nosaltres si coneixem el síndrome d'Stendhal. Havia volgut que la protagonista i la mateixa novel·la ens impactés per la seva bellesa, potser no tant física sinó més moral. La senyora Stendhal, una persona excepcional, que sap entendre els sentiments i les raons com ningú, que cuida dels seus com ningú, fins i tot traient recursos de sota les pedres, que sap comprendre les idees del pare i el fill com ningú, que fa el millor que sap per fer de mare d'en Lluc i, que també, sap guardar secrets com ningú.  Una persona així, bé es mereix un homenatge, que alhora intenti impactar als lectors. 

Ens explica que a la novel·la també podem trobar imatges poètiques, líriques, plenes de bellesa que alhora contrasten amb escenes més dures o històriques, per tal de poder contribuir a l'efecte Stendhal en el lector: La postal de la caseta blanca de la carretera dels plàtans arrenglerats a banda i banda, una imatge de paradís perdut. Les dones que van a rentar la roba a la sèquia i tiren els llençols al vol amb gran destresa,"com si els sembressin damunt l'aigua". Les roses i el mosaic de colors intensos del jardí de la senyora Stendhal. Les escenes del bany i gaudi a les gorgues...

Amb tot plegat... el sopar avança...   I passem a parlar dels personatges. De seguida, surt que els personatges tipus: el capellà, el mestre, l'adinerat, l'ideòleg, el guàrdia... són personatges en molts casos ambivalents. I és que, diu en Rafel, les persones, siguin de classe alta o baixa, amb poder o sense, n'hi ha de bones i dolentes. Potser, ens comenta, que els personatges que surten més mal parats, en conjunt, siguin els militars. 

Un personatge que sembla que, en general, no va agradar massa, és el Comissari, que apareix a la tercera part de l'obra. Algú comenta que sembla un personatge comodí, per lligar part de la història del protagonista i així precipitar-ne el desenllaç. L'autor ho admet. El fet que al final de la novel·la quedin serrells penjats i es desconegui el present dels dos protagonistes sembla que tampoc ha agradat a la majoria dels lectors assistents, principalment perquè dóna la sensació d'un final precipitat. Però, en Rafel es defensa i ens explica que cal saber dir prou i trobar la manera de posar fi a una novel·la per no eternitzar-la i que els silencis també ajuden a la seva lectura. Es referma: "És el passat, i no el present, l'important de la novel·la".

Es sincera i diu que si, de fet, volem trobar algun missatge o columna vertebral a l'obra és que tots dos bàndols de la Guerra Civil van fer coses bones i dolentes. Cal denunciar la prepotència del bàndol vencedor, però també cal qüestionar molts dels deliris republicans, de destruir per destruir, de fer mal gratuïtament. Per això, els militars republicans tampoc desperten la simpatia o empatia del lector a la novel·la.

Tothom coincideix, però, que sí s'observa una gran simpatia pels maquis, per la resistència ciutadana al règim guanyador. Ens explica quel es va documentar molt bé sobre l'organització i el funcionament dels m:aquis, del seu anar i venir de ciutadans visibles i productius als pobles i el seu desaparèixer a temporades per les muntanyes properes. Algun membre del club que troba molt encertada la manera que es va descobrint de mica en mica el fenomen dels maquis:  sempre a través dels ulls d'en Lluc, un nen que primer el desconeix, però que, a poc a poc, mentre creix el va comprenent, en pateix les conseqüències i que, fins i tot, en les seves darreries, en formarà part activa. 

Tots l'escoltem bocabadats  i en Rafel animat per la audiència s'engresca a parlar de la quantitat d'anècdotes i històries reals que li han explicat i, que alhora, ha intentat incorporar a la novel·la.

  

Ha sentit per boca de molta gent  com va ser la vida de postguerra: una vida molt dura, molt més dura del que ens podem imaginar. Van haver de sobreviure amb molt poc i aprofitant tots els recursos que tenien a l'abast, la terra, l'aigua, els boscos...

Alguns dels oients expressen que els va fer gràcia que la senyora Stendhal fes sopa o truita de verdolagues per sopar. D'altres no coneixien què eren aquestes "males herbes", però, en canvi, d'altres sabien que avui dia es torna a reivindicar la seva ingesta per la quantitat de vitamines que tenen. Per tots aquells que encara no sabeu com són, aquí teniu una mata de verdolagues del nostre hort.

També ens confesa que la història de la postal japonesa del començament va ser una anècdota que li va explicar el propi Cortés i que té ganes en el futur de desenvolupar-la perquè en podria sortir un bon relat.

Moltes de les coses que va viure en Lluc a l'internat són fragments de vides reals que ell o altres persones d' El Collell van viure en primera persona, com per exemple la sort o dissort del fàmuls. Destaca, també, la història dels dos germans que degut a què el pare es trobava al Canadà, encara es trobaven a l'internat, custodiats per dos capellans, quan l'exèrcit entra a l'edifici. Una història que un dels germans li va explicar fa pocs anys i que es va decidir a incloure a la novel·la.

Per desgràcia també és ben real l'existència dels defensors fervents dels dos bàndols a molts pobles i moltes persones poden explicar encara la venjança cruel que van haver de patir per part dels vencedors, es diguessin Sabater o no en aquella contrada. Però, en contrapartida, també és real  metge que auxilia d'amagat a persones de baixa classe social sense esperar cobrament o persones humils que es van fer riques a base de dedicar-se a l'estraperlo de penicil·lina o d'altres productes, i d'aquesta manera van poder revertir la dissort dels seus. La vida com a la novel·la, també ofereix reparacions poètiques al llarg del temps.

Després del reguitzell d'històries que ens arriba a explicar descobrim la vertadera vocació d'en Rafel Nadal: un fabulós "atrapador" de vivències i històries d'arreu. Té nas per descobrir bones històries que paga la pena narrar, amanint-les amb passatges més lírics, sentimentals o imaginatius, per tal que sacsegi al lector i l'increpi.

L'animem a seguir aquest camí de contahistòries perquè la seva oratòria ens fascina un cop més i ja estem esperant amb delit la seva propera obra, de la que ens va explicar mil i un detalls.

Ens acomiadem obsequiant-lo amb alguns productes de la terra de Can Carbassa de Salt i, ell alhora ens obsequia amb dedicatòries personalitzades de la seva senyora Stendhal.

PER MOLTS ANYS ENS PUGUI SEGUIR DELECTANT AMB LES SEVES HISTÒRIES!