Coneixem la Isabel Allende escriptora xilena que va ser catapultada a la popularitat literària amb La Casa de los espíritus (1982) i des de llavors ha escrit més de 20 obres, entre les que hi ha sobretot novel·les, però també una trilogia juvenil, memòries i assajos . L'escriptora de prosa fluïda, que posseix una gran habilitat per dibuixar personatges complexos i una gran debilitat pels temes espirituals o amb rerefons de "realisme màgic".
Però, coneixem la Isabel Allende feminista, la que té una fundació que treballa per la vida digna de les dones, compromesa en eliminar tot tipus de violència cap a les dones a diferents part del món?
Coneixem la Isabel Allende crítica amb la política d'alguns països, especialment llatinonamericans, encaparrats a fer créixer les desigualtats socials i per tant la violència, en comptes d'intentar apaivagar-la?
Coneixem la Isabel Allende positiva, optimista, lluitadora que reflexiona sobre el fet inevitable de fer-se gran i que pensa que cal viure la vida apassionadament a qualsevol edat?
Si voleu conéixer-la millor entreu al seu web i mireu com defensa les seves idees en els vídeos que teniu abans enllaçats.
Com presenta l'autora la seva primera novel·la policíaca, El joc de Ripper (2014)?
Quines són les principals preguntes que li fan els periodistes sobre la novel·la, els personatges, les influències, el seu estil, i els seus plans per obres futures?
L'autora també s'explica a lles següents entrevistes: Jorge Ayora a melibro.com o amb Jorge Ramos del maig del 2014.
Ja sabem doncs que l'escriptora va decidir posar-se a escriure sola la novel·la un 8 de gener, com totes les seves novel·les, sense saber massa com seria la seva trama fins que va veure la seva neta jugar al joc de Ripper on line. També sabem que l'ambienta a la badia de San Francisco, una àrea que coneix molt bé perquè fa més de 25 anys que hi viu juntament amb el seu segon marit, Will Gordon, famós autor de novel·les negres, que apareix esmentat un parell de cops dins l'obra i que li dóna algun consell professional, com ara el seu començament potent.
L'autora explica que tots els personatges de la novel·la estan inspirats en persones reals:
L'Amanda Martín amb la seva neta quan tenia 16 anys, Blake Jackson amb l'avi que li haguès agradat tenir, l'Indiana Jackson amb una seva amiga "sanadora" argentina , Ryan Miller amb un navy seal de Washington que va accedir a documentar-la, Elsa i la seva parentela d' immigrants il·legals, amb la senyora de la neteja que té, tots els profesionals de la Clínica Holística amb terapeutes alternatius que han visitat des que al seu home li van diagnosticar fribrosi pulmonar, etc.
El desenvolupament dels nombrosos personatges ocupa una gran part de l'obra i com explica la mateixa autora és una característica del seu estil particular que no ha volgut abandonar encara que es tractés de fer una novel·la policíaca. Tampoc deixen d'aparèixer temes secundaris que sempre han preocupat a l'autora com, la desigualtat social, l'ecologia, la generació hippy, les relacions gays, la relació entre cos i ànima, els poders sobrenaturals... De fet, aquests temes secundaris enriqueixen la pròpia investigació policíaca i li confereixen profunditat literària.
Hi ha hagut polèmica sobre si la novel·la es planteja realment com una ironització o parodia del gènere negre com la mateixa autora ha suggerit "En el fondo me burlo del género". He hecho un poco como hace Cervantes cuando se burla de las novelas de caballerías y escribe el Quijote", le decía hoy a Efe Allende en una entrevista que tuvo lugar poco antes de que presentara la novela en la Casa de América ( Ana Mendoza, EFE 24/01/2014). Alguns crítics repeteixen aquesta visió de l'obra, com Aurora Intxausti a Cultura EL PAÍS 29 /01/2014.
No sé què en pensareu, però nosaltres creiem que ho argumenta molt bé Joan Estruch a eldiario.es/catalunya 17/03/2014
"No ponemos en duda que Isabel Allende tuviera la intención de parodiar los tópicos de la novela policial. Así parece indicarlo el título escogido, que desplaza la atención del lector hacia una línea argumental secundaria, la de unos quinceañeros aficionados a juegos de rol detectivescos. Pero creemos que pocos lectores compartirán la afirmación de que la novela es una parodia. Y es que en El juego de Ripper contiene escasas dosis del ingrediente fundamental de la parodia: la imitación exagerada y burlesca de un referente claro y conocido. En la novela de Isabel Allende no hay situaciones ni personajes ridículos, risibles, ni exageraciones burlescas basadas en los clásicos del género: Poe, Conan Doyle, Hammett, etc.
Lo que hace es servirse con sutil maestría de la estructura formal de la novela policial para encajarla en su propia, larga y madura tradición narrativa.
Por eso los aficionados a sus novelas encontrarán en esta los componentes típicos del mundo narrativo de Isabel Allende: multitud de personajes bien trazados (especialmente los femeninos), que van buscando el amor de su vida; que se sirven de recursos esotéricos; que cultivan los vínculos familiares; que se relacionan intercambiando amistad y emociones sinceras; que rehúyen la agresividad, el poder, la prepotencia, el dinero… Y todo ello bien contado, con un arte narrativo muy controlado y que, sin embargo, parece espontáneo. Esos son los valores nucleares de El juego de Ripper, todavía más atractivos porque vienen envueltos con una seductora intriga policial".
Un del punts més fluixos que hem trobat a l'obra és el poc partit que ha tret al joc de rol dels nois detectius. A part del paper o àlies que representaven cadascun i que donaven algun matís diferent a la informació nova que oferien sobre els assassinats, la resta de les seves intervencions poc tenien de joc de rol, de fet, eren simplement un grup d'adolescents que analitzaven dades policials, no pas que juguessin un joc de rol.
De totes maneres el que sí que no podem de cap manera discutir a Isabel Allende és la seva gran capacitat narrativa: la seva extraordinària prosa, de fàcil lectura, àgil, que ha sabut intercalar escenes més descriptives amb tocs d'humor (especialment pel que fa a l'inspector Martín), amb escenes de més d'acció i d'altres de més dramàtiques per anar creant un ambient de suspens que creixerà fins arribar al desenllaç de l'obra.
Un del punts més fluixos que hem trobat a l'obra és el poc partit que ha tret al joc de rol dels nois detectius. A part del paper o àlies que representaven cadascun i que donaven algun matís diferent a la informació nova que oferien sobre els assassinats, la resta de les seves intervencions poc tenien de joc de rol, de fet, eren simplement un grup d'adolescents que analitzaven dades policials, no pas que juguessin un joc de rol.
De totes maneres el que sí que no podem de cap manera discutir a Isabel Allende és la seva gran capacitat narrativa: la seva extraordinària prosa, de fàcil lectura, àgil, que ha sabut intercalar escenes més descriptives amb tocs d'humor (especialment pel que fa a l'inspector Martín), amb escenes de més d'acció i d'altres de més dramàtiques per anar creant un ambient de suspens que creixerà fins arribar al desenllaç de l'obra.
I que us ha semblat aquest final? Verosímil o inverosímil? Anticlimàtic o per, altra banda, molt romàntic?
Ens ha agradat l'obra? Parodia o no? Personatge interessants, personatges superfluus? Per què joc de rol? I el final?: La polèmica està servida! Ens veiem a la nostra tertúlia i en seguim parlant!
